Cadascú a la seva a Palestina
En cada nou esclat de violència són molts més els elements estructurals que es repeteixen incansablement en un conflicte que s’arrossega des de fa dècades
Benjamin Netanyahu segueix posant els seus interessos personals per sobre dels del seu poble. Per la seva banda, Hamàs intenta ara augmentar l’atractiu electoral
Per més que en cada nou esclat de violència, com el que ara es registra a Palestina, sembli que es pot identificar algun matís nou, són molts més els elements estructurals que es repeteixen incansablement en un conflicte que ja arrossega dècades. Així doncs, es torna a constatar que:
-Israel segueix endavant en la seva estratègia de fets consumats. Això implica tant l’exercici diari de la violència contra la població palestina com la ocupació incessant de Cisjordània. La notícia no és, per tant, que hagi tornat a utilitzar desproporcionadament la força contra civils palestins, presentant com «xocs» el que no deixa de ser un nou abús, derivat d’una superioritat de forces cada vegada més desequilibrada en el seu benefici. La veritable notícia seria que hi hagués un sol dia en què això no passi.
-Els principals actors de la comunitat internacional segueixen instal·lats en el «profundament preocupats». Una expressió que denota la seva falta de voluntat per frenar el que, amb una impunitat inimaginable en qualsevol altre Estat, desatén les seves obligacions com a potència ocupant (incloent-hi la marginació en la campanya de vacunació) i viola conscientment la llei internacional i els drets humans.
Una especial consideració mereixen els països àrabs, sobretot els que acaben de reconèixer Israel, demostrant vergonyosament la seva disposició a deixar abandonats els palestins.
-La desesperació i frustració palestina, tant per falta de benestar i seguretat com per veure allunyar-se, cada vegada més, la possibilitat de tenir algun dia un Estat propi, s’alimenta igualment cada dia com a efecte d’una política sistemàtica que inclou la neteja ètnica i que busca fer insuportable la vida per als qui no combreguin amb el que Tel-Aviv determini. Només falta afegir-hi una gota més –com la prohibició d’accés a la Ciutat Vella durant el ramadà, el desallotjament de famílies de Sheikh Jarrah o la desfilada supremacista del Dia de Jerusalem– perquè la protesta torni als carrers.
-Benjamin Netanyahu segueix posant els seus interessos personals per sobre dels del seu poble. Fracassat en el seu intent de liderar un nou Govern i conscient que els seus rivals –Yair Lapid (líder del partit centrista Yesh Atid) i Naftali Bennett (líder de l’ultradretà Yamina)– poden tenir millor fortuna, sap que això no només pot suposar el final de la seva carrera política sinó un enorme problema personal, amb tres causes judicials en marxa, que poden portar-li condemnes fermes si no compta amb el blindatge que li proporciona la seva posició de primer ministre. Per això, com en ocasions anteriors, no ha tingut objeccions a augmentar la tensió fins a l’extrem, confiant que la situació de violència i d’excepcionalitat bloquegi l’intent dels seus rivals i li permeti mantenir-se en el poder fora del perill dels jutges.
-Per la seva banda, Hamàs, trencant una posició d’apaivagament que ja durava anys, intenta ara augmentar el seu atractiu electoral. Presentant-se com a defensor d’Al-Aqsa, busca aprofitar el notori desprestigi de l’Autoritat Palestina. Sap que els seus coets seran interceptats per Israel i que la represàlia israeliana costarà més morts de civils a l’assetjada Gaza, però el gest li serveix per fer veure una força que en realitat no té i per mirar de capitalitzar la protesta al seu favor. Un càlcul que aviat pot girar-se en contra seu, encara que només sigui perquè no sembla que Mahmud Abbas estigui disposat a sotmetre’s a les urnes.
I així, sense cap procés de pau ni de negociació en marxa, sense que l’Administració de Joe Biden hagi mostrat senyals de voler modificar el nefast rumb del seu predecessor (Jerusalem com a capital israeliana, instal·lació de la seva ambaixada en aquesta ciutat, reconeixement dels Alts del Golan sirians com territori israelià), convé no oblidar que va ser precisament a l’esplanada de Haram al-Sharif on, el setembre del 2000, va arrencar la segona intifada, després de la provocadora visita del llavors cap de l’oposició, Ariel Sharon. A ell li va resultar rendible aquest passeig i es va convertir en primer ministre. Però ningú més pot dir que li hagi resultat beneficiós tornar a jugar amb foc tan irresponsablement.