Madrid i els seus impostos

Arran de les eleccions madrilenyes, i després de la contundent victòria popular, ha cobrat força el debat sobre fins a quin punt els impostos menors constitueixen un factor determinant en el dinamisme i capacitat d’atracció de Madrid. Una comunitat que, precisament, fa de la fiscalitat una de les seves grans senyes d’identitat. No obstant, crec que són d’altres els factors que permeten entendre la seva puixança.

Així, la globalització que, des de fa unes dècades, afavoreix la concentració de poder econòmic a les grans urbs, com ha passat a Londres, París i moltes altres metròpolis. Una dinàmica que, en el cas espanyol, es va veure reforçada per les polítiques de José María Aznar que, en uns quants anys, va convertir Madrid en un extraordinari conglomerat polític, financer i econòmic.

En aquest auge, no podem obviar el notable mèrit dels mateixos madrilenys, de la mateixa manera, que hem d’atribuir a la desorientació i menor ambició catalana la incomprensible cessió de poder econòmic a Madrid especialment en aquests anys de procés. Tot això conforma una dinàmica tan complexa com sòlida i difícil de revertir, cosa que constitueix un seriós problema per al conjunt del país, que comença a manifestar una incomoditat generalitzada, com bé es reflecteix en el concepte de l’Espanya buidada.

Factor de distorsió

Així, les rebaixes impositives que tant fan presumir Isabel Díaz Ayuso, amb una incidència real menor de la que proclama, constitueixen un nou factor de distorsió i un mal servei a Espanya, que pateix les disfuncions d’aquesta concentració de persones, institucions i seus a la seva capital. I tampoc el model resulta tan extraordinari per Madrid, en vista dels seus nivells d’exclusió social o de deteriorament de serveis públics. Les seves famílies més humils en molt poc o res es beneficien d’una menor imposició que s’orienta, essencialment, a les classes acomodades. En qualsevol cas, s’ha de reconèixer que Madrid té un model. Altres comunitats anem fent voltes.

n