Una llei integral per al clima
Assumir que els objectius ambientals i la recuperació econòmica són un binomi indissoluble és un dels encerts de la norma de canvi climàtic
La llei de canvi climàtic i transició energètica, la primera d’aquestes característiques que s’implanta a Espanya, ha sigut aprovada finalment pel Congrés i representa un avanç considerable per complir amb l’objectiu de la descarbonització plena del país el 2050. La legislació respon al repte plantejat a l’Acord del Clima de París de 2015, ratificat per Espanya, que preveu la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle perquè la temperatura mitjana del planeta no superi, a finals de segle, els 2 graus d’augment en relació amb els nivells preindustrials. La perspectiva marcada per la Unió Europea planteja el límit en els 1,5 graus, per a la qual cosa serà necessari un esforç ingent que situï la reducció inicial en un
55% per al 2030. La llei, per ara, preveu que aquest percentatge sigui del 23% de l’emissió en relació amb el 1990, però la mateixa norma estableix una revisió a l’alça d’aquí dos anys.
Més enllà de les xifres, el més destacat del text aprovat es resumeix en tres factors: el seu afany integral, és a dir, l’ambició d’afrontar la lluita contra el canvi climàtic des de múltiples perspectives amb una aposta decidida per una economia més verda; la relació que s’estableix entre els objectius ambientals i la recuperació econòmica com un binomi indissoluble i la consideració de la llei com l’establiment d’uns paràmetres urgents, «amb la convicció que això s’ha d’accelerar», com ha dit la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera. La llei marca uns mínims i també la necessitat imperiosa de superar-los per estar conforme amb els objectius de l’Acord de París.
Analitzant la nova legislació, sobresurt el final de la comercialització dels vehicles de combustió de gasolina i dièsel i la reducció gradual de les seves emissions perquè sigui zero el 2040, amb el termini de 10 anys més perquè no circuli ni un d’aquestes característiques. S’haurà d’incrementar notablement, en aquest sentit, la implantació dels cotxes elèctrics i dels punts de recàrrega per assegurar la seva viabilitat futura. Així mateix, la prohibició d’explotacions d’hidrocarburs i l’ús de la tècnica del fracking, la reducció de la contaminació atmosfèrica provocada per l’ús de combustibles fòssils amb la creació de zones de baixes emissions (com ja passa a Barcelona) en ciutats de més de 50.000 habitants i l’impuls a la rehabilitació energètica dels edificis o el compromís envers la mobilitat sostenible amb el ferrocarril com a transport preferent. L’objectiu que tres quartes parts de l’electricitat generada provingui, en 10 anys, d’unes energies renovables que seran del 100% el 2050 és, segurament, una de les metes més ambicioses, amb un desplegament que ha de ser compatible amb la conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. La llei parla també de sensibilitat mediambiental als centres educatius i d’una dieta sostenible amb aliments de temporada i proximitat que no augmentin la petjada de CO2.
Malgrat que algunes organitzacions ecologistes com Greenpeace consideren que la llei té llacunes i en alguns casos poca concreció, el cert és que es tracta d’un pas endavant necessari i ineludible, un marc global que serà una eina útil sempre que el seu desenvolupament respongui a les expectatives que ha creat.
n