Viure de l’extorsió
Les dues estrelles radiofòniques en què s’inspira la sèrie de Movistar van arribar a extrems increïbles en la seva lluita diària per l’audiència de les matinades esportives. Una batalla que va durar anys.
O estaves a un costat del Mississipí o estaves a l’altre. No hi havia ponts per creuar, ningú s’atrevia, ni vores on recalar, havies d’estar en un costat o a l’altre del riu. Del riu de l’odi, de l’enveja, de les manies, de les exclusives, del protagonista del dia, de la connexió en viu i en directe. La matinada esportiva era el camp de caça de José María García i José Ramón de la Morena. Tu, ja fossis periodista, col·lega, esportista, organitzador, patrocinador, dirigent, fins i tot polític i, per descomptat, oient, o estaves amb García o estaves amb De la Morena. Al principi, el gran era el Butano, és clar; després, quan García va acceptar el 1994 entrar a la guerra que li va proposar De la Morena, va perdre.
Però tu, fossis qui fossis (bé, en realitat no eres ningú per a ells, eres un ésser utilitzable i que havia d’estar a la seva absoluta disposició), t’havies de posicionar. No tenies opció. Ells havien creat les trinxeres i tothom ho sabia i patia. I els importava poc, molt poc, que els seus redactors, els seus informadors, els seus reporters, utilitzessin el micròfon com a espasa d’assalt. Els van enfrontar a tots per l’audiència i, per descomptat, pels seus contractes milionaris. Ells han guanyat més diners que ningú, fins i tot que ningú de la televisió i, al final, han fet les paus (diuen que va de debò) i els altres, tots, s’han quedat penjats de la brotxa, atònits davant un espectacle semblant.
Capaços de tot
Tots dos eren capaços de tot per aconseguir, si no l’exclusiva, sí el moment d’atenció d’aquella nit, d’aquella matinada. Només hi havia un instant civilitzat en aquelles matinades que, possiblement, recorden molt pocs, poquíssims, i era el moment en què García connectava, gairebé cada nit, amb Barcelona i allà apareixia el meravellós discurs de Joaquim Maria Puyal, que, com que era doctor en Periodisme –bé, l’únic que hi havia aquelles matinades– García es dignava a introduir-lo sempre amb un «estimat doctor Puyal». Només aquells minuts eren minuts de pau, de discurs, de bon dir i comentar. Les altres coses eren guerrilles, trinxeres, mines.
García i De la Morena no conduïen els seus programes, els pilotaven. No dirigien els seus peons, els utilitzaven i, sovint, els insultaven en viu i en directe. I als protagonistes de l’esport d’aquells anys els tenien espantats, encongits, extorsionats. El diccionari de la RAE diu que extorsió és la «pressió que s’exerceix sobre algú mitjançant amenaces per obligar-lo a actuar de determinada manera i obtenir-ne un benefici».
Així eren García i De la Morena. García obligava els protagonistes que havia d’entrevistar aquella nit a despenjar el telèfon perquè quan el meravellós Carlos Bustillo, l’home orquestra de De la Morena, truqués al mateix protagonista que els dos volien no pogués contactar amb ell. Tots dos portaven de passeig per Madrid al cotxe dels seus redactors els protagonistes fins que no entraven en antena. A Carlos Checa, pilot de 500cc, García se’l va emportar, després d’un gran premi al Jarama, al seu estudi a les 12 de la nit prometent-li que entraria amb ell «immediatament» i que el deixaria anar perquè pogués atendre De la Morena, però el va tenir segrestat fins a la 1.30 hores. L’esportista, entrenador, mànager, dirigent o organitzador que comptava amb el carinyo de García era odiat per De la Morena i, per descomptat, a la inversa, ja fos Javier Clemente o Ángel María Villar. Li va passar al gran Perico Delgado, a qui García va agafar mania de per vida per haver-se convertit en el comentarista de De la Morena de la Vuelta a Espanya del 1988. No només això, sinó que la bogeria de García contra Perico li va fer cometre un greu error, al Tour del 89, quan Perico es va perdre a Luxemburg i, per maltractar-lo en antena, el Butano va començar a blasfemar també de Miguel Induráin, «aquest noi que promet tant, tant i no guanya mai res». Dos anys abans que el navarrès es convertís no només en guanyador de la ronda francesa sinó en el més gran. Tot per l’odi a Perico.
Jugada de Sainz i Moya
Els que millor van saber entendre aquesta guerra boja sense sentit van ser, curiosament, la parella Carlos Sainz i Luis Moya, bicampions del món de ral·lis amb Toyota. El campioníssim de ral·lis, encara en actiu, no solia fer entrevistes després de les seves gestes o les proves mundialistes, però, finalment,
De la Morena i García eren capaços de tot per aconseguir el moment d’atenció de la nit
Després de guanyar més diners que ningú, finalment han segellat la pau, diuen, veritablement
pressionat (insisteixo, extorsionat) per García, va acabar apareixent en antena després de l’etapa final de cada ral·li. El reporter del Mundial de De la Morena va tenir l’habilitat de convèncer Moya perquè fos el copilot qui, mentre Sainz estava amb García, expliqués la prova a l’antena de De la Morena. I en això, gairebé sempre, sortia vencedor De la Morena. ¿Per què? Perquè no hi ha ningú més loquaç que Moya, ni ningú més graciós i divertit explicant històries i anècdotes de la carrera que Luis Moya.
Pot ser, sí, que aquells dos generals impartissin doctrina als seus soldats de manera poc ortodoxa. Pot ser, sí, que aquelles trinxeres fossin, a més d’un camp de batalla, una escola de periodisme radiofònic. Però del que no hi ha dubte és que molts dels protagonistes d’aquelles insolències, d’aquelles extorsions, d’aquella manera d’actuar, sempre al dictat del cap, han quedat desolats al veure que, al final del trajecte, els generals acaben milionaris a les seves casernes d’hivern i ells, molts, penjats del seu micròfon.n