«Trobo a faltar el carisma de Supergarcía»
Actor emblemàtic de la comèdia i el ‘thriller’, és ara un sòsia de García a ‘Reyes de la noche’.
— ¿Era o segueix sent oient de la ràdio esportiva?
— N’escolto encara diversos programes, de la mateixa manera que llegeixo diversos diaris. Escolto Tiempo de juego a la COPE, Carrusel deportivo a la SER i, com a bon aficionat del Racing Club de Ferrol, Galicia en goles de la RG. Ara mateix, en realitat, m’interessen més la Segona Divisió i la Segona B que la Champions. Disfruto molt escoltant els programes sobre aquests equips.
— ¿I era d’escoltar José María García? Tot i que a Reyes de la noche li canviï el nom (aquí és Paco Maldonado) i l’àlies (ara el Cóndor), la referència és clara.
— Ho era igual que de José Ramón de la Morena [presumpta inspiració del personatge encarnat per Miki Esparbé, competidor d’El Cóndor]. Aquesta manera de fer periodisme ja no és habitual. Eren temps en què el periodista esportiu arribava a tenir un poder increïble i s’arribava a erigir en tot un líder d’opinió. M’agradava aquesta manera de fer, tot i que he de reconèixer que arribava a ser violent. Crec que ara mateix hi ha una enyorança per aquesta autenticitat. No tot allò hauria de tornar, però trobo a faltar aquest carisma.
— El seu personatge defineix el programa de confessions de Marga Laforet (Itsaso Arana) com «una figa parlant amb tarats». Aquesta misogínia, ¿és sàtira? ¿O més aviat neorealisme espanyol?
— Jo diria que primer de tot és sàtira. Però és cert que en aquella època hi havia un masclisme increïble. Aquestes actituds segueixen presents en l’actualitat, encara que ens pesi. Tampoc hem canviat tant. El món de la dona ha avançat, però li està costant moltíssim.
— A la sèrie veiem homes fumant a la feina i presumint en públic de les seves conquestes i desitjos. ¿Diria que això és una espècie de Mad men patri?
— Em semblaria fantàstic si algú pensés en una sèrie tan bona veient la nostra. Allò del tabac era una constant als mitjans, incloent-hi la televisió, fins no fa gaire. Per als que tenim una edat, és inesborrable el record de La clave, el programa de José Luis Balbín. Tot estava ple de fum. Fumaven i bevien. O recordem Fernando Arrabal borratxo a sobre de la taula a El mundo por montera. ¡Això va arribar a ser un escàndol!
— A la seva anterior comèdia televisiva, Vergüenza, hi havia rastres de posthumor. Reyes de la noche no pot ser més directa. Però en els dos casos interpretava un
home mesquí. ¿Per què l’atrau aquest tipus de personatge?
— No és premeditat. Són projectes que han anat arribant. Vergüenza va estar nou anys en un calaix abans que Movistar+ la rescatés. Era una sèrie irreverent. Em costa catalogar-la. De fet, em va sorprendre que ens deixessin arribar fins a una tercera temporada. Tampoc sé si aquests personatges són tan semblants. M’ho han dit diversos periodistes i no n’estic segur.
— ¿Potser s’assemblen, per exemple, en el seu afany per projectar una seguretat que no tenen?
— En el cas del ‘Cóndor’, la seguretat és màxima i amb aquesta ho arrasa tot. No n’estic tan segur amb el Jesús de Vergüenza. Ni tan sols rodant els últims episodis sabia què pensar del personatge, si es prenia seriosament a si mateix.
— Les plataformes han aconseguit que sèries i pel·lícules espanyoles es vegin al voltant del món. ¿És un moment emocionant?
— Sí i ha arribat quan més es necessitava. Sempre s’han fet bones sèries i pel·lícules a Espanya, però la producció ha agafat múscul i ens ha convertit en referència a altres països.
— Fa uns anys ho vam veure en l’adaptació d’Assassin’s Creed. ¿L’han temptat per a molts projectes internacionals?
—Hi ha hagut algunes ofertes, però el que hi havia aquí era tan interessant que no em sentia amb ganes de sortir. Això m’havia d’haver agafat amb 20 anys menys. A més, prefereixo ser cap de ratolí que cua de lleó.
— En cine ha fet sobretot comèdia, però des de fa uns anys també ha brillat en papers dramàtics. ¿No és la comèdia una cosa realment difícil i que t’omple de recursos?
— La comèdia és la cosa més difícil. Un actor expert en aquest gènere tindrà molts recursos per fer drama. Tampoc cal mirar cap a l’escola nord-americana o britànica. Alfredo Landa feia tot el landisme i de cop es va desmarcar amb Los santos inocentes. José Luis López Vázquez era una icona del pit i cuixa i després va fer Mi querida señorita o La cabina. En el meu cas, tota la comèdia que he fet m’ha servit per enfrontarme a projectes d’envergadura.