Una sèrie recrea la guerra a les ones de García i De la Morena.
L’enfrontament entre els periodistes José María García i José Ramón de la Morena, que inspira la sèrie, va marcar la ràdio dels anys 90.
Compartien franja horària, la de la mitjanit, un a Antena 3 Radio i després a la COPE i l’altre a la SER. I la seva passió pel periodisme esportiu, al qual cadascú va imprimir el seu peculiar estil. Però no eren collegues ni la competició era sana. A aquella hora en què el dia passa a ser el següent, les ones es convertien en un camp de batalla en què s’enfrontaven dos rivals. Aquest apassionat duel de titans és el que recrea l’excel·lent sèrie Reyes de la noche (que estrena avui Movistar+), tot i que els seus productors s’esforcin a recordar que només s’hi inspira i els personatges no en són transsumptes. Paco el Cóndor (Javier Gutiérrez) no és José María García ni Jota Montes (Miki Esparbé), José Ramón de la Morena, però qualsevol semblança amb la realitat és pura evidència.
La sèrie és ficció, no un biopic, però recrea uns quants moments d’aquell despietat enfrontament radiat. I és que té molt d’història èpica, bíblica, en la qual el poderós rei és destronat, en la qual David venç Goliat.
El gegant (malgrat la seva reduïda estatura) era José María García, que després d’introduir el periodisme radiofònic de mitjanit dins d’Hora (cadena SER), havia creat un particular estil de fer ràdio que l’havia fet mereixedor de tenir programa propi –coincidint amb el naixement el 1982 de l’emissora privada Antena 3 Radio–, amb títol personalista que fugia de falses modèsties: Supergarcía. Havia nascut una estrella en el firmament radiofònic. De les grosses. I, amb ell, una manera de fer ràdio esportiva.
Aquest regnat el va executar amb un estil contundent i insolent, caracteritzat per una crítica àcida a tot el que considerava injust, preparada amb qualificacions, desqualificacions i insults que repartia entre aquells que creia que els mereixien. El Butano, sobrenom amb què se’l coneixia, va encunyar innombrables falques com «¡ojo al dato!», «¡esto es de juzgado de guardia!», «tribuletes de pesebre». «chupópteros», «abraza farolas»... I sobrenoms per descriure les personalitats que centraven el seu programa: el dels cabells blancs era Ramón Mendoza (president del Madrid) i el mini-lehendakari, Josep Lluís Núñez (el del Barça). El seu poder anava més enllà de l’àmbit esportiu, traspassava el polític i es va convertir en una mena de guru.
El sereno de la nit
I tan felices se les tenia quan el 1989 irromp en l’escena radiofònica un periodista més jove, amb un estil modern, desenfadat i irònic, que s’atrevia a profanar aquella franja sagrada propietat de García amb un nou programa: El larguero, a la SER. «Bona nit (.. .) Em dic José Ramón de la Morena i soc el vostre nou sereno de l’esport». La resposta de García no es faria esperar: «Un jovenet desconegut totalment en aquesta professió, un jovenet imberbe com comença el programa de l’imperi Prisa». La guerra no havia fet més que començar.
A partir d’aquí es van anar succeint les pulles a les ones entre els dos periodistes, que anaven més enllà del professional, i abundaven les travetes professionals. Així ho
explicava Cristina Gallo, la redactora en cap de Supergarcía entre el 1982 i el 2002, al Salvados que el 2018 els va posar cara a cara per relatar aquest enfrontament. «De vegades el protagonista era a les dues emissores alhora. La diferència és que a De la Morena no li importava gravar-lo. Però García, no. Per ell era molt important tenir-lo en directe». I explica que als Jocs Olímpics d’Atlanta, ell va demanar que li passés una jove gimnasta i li va deixar anar: «Lorena, ¿oi que no tens el do de la ubiqüitat? Dic això perquè em comuniquen que a la cadena SER estaven dient en aquests instants que tenien la Lorena amb la seva germana. Una nova trampa, una nova mentida, perquè la Lorena està en directe en la sintonia COPE».
Paco González, llavors periodista de la SER, explicava les martingales que feien a l’emissora per a De la Morena: «De tot. Des d’anar al domicili particular del jugador i agafar el telèfon fix per controlar les trucades. I si trucava García, penjar, penjar i penjar. Però també ens ho feien a nosaltres». «El cap tenia un estil molt especial per fer ràdio, és clar, contundent, mai es mossegava la llengua», deia Gallo. «De la Morena era més plural i sabia que per guanyar el tiranosaure feia falta un equip de velociraptors», afegia González. I va acabar atrapant-lo. El 1992 Supergarcía tenia una audiència de 1.200.000 oients i El larguero, 520.000. El 1995, aquest el superava amb 1.360.000.
De Franco a García
Va ser llavors quan es va agreujar la guerra. «Però no és una guerra amb De la Morena, és una guerra empresarial», confessava García a Jordi Évole. García tenia tant poder que, com va denunciar De la Morena, va aconseguir la seva suspensió durant un any a la SER. Era el 1990. Quatre anys després, aquest declarava a EL PERIÓDICO: «El drama d’aquest país és que ha passat de la dictadura de Franco a la de José María García».
No obstant, el 2011, De la Morena li admetia a Andreu Buenafuente a Late motiv: «El model García va tenir coses bones i coses dolentes. Va tenir el reporterisme de ficar el micròfon als vestidors, que va començar a crear escola». I fa tres anys, García confessava: «Jo no combrego amb això que a la guerra tot s’hi val. Dèiem veritables barbaritats. Estàvem equivocats».
Després de deixar-ho tot el 2002 i superar un càncer limfàtic, García porta una vida tranquil·la que salpebra amb algunes declaracions polèmiques per donar-hi salsa. De la Morena, per la seva banda, després de firmar fa cinc anys un contracte de 3,4 milions amb Onda Cero per presentar i dirigir El transistor, anunciava el març passat que deixa la ràdio per dedicar-li tot el temps al seu quart fill, acabat de néixer. Els llops ja no ensenyen les dents.
El poder de García anava més enllà de l’àmbit esportiu, traspassava el polític
«Dèiem barbaritats, estàvem equivocats», diu De la Morena