Esther Vivas és periodista.

Em cau a les mans Amor crónico, les memòries del músic Chris Frantz, publicades fa poc a Libros del Kultrum. Només veient la foto de la coberta –un noi i una noia joves, estètica pop anys 80 discreta– em costa situar aquell nom. Llavors recordo l’entrevista que li va fer en aquest diari Rafa Tapounet i els identifico a tots dos, l’autor del llibre i la seva companya, com els altres membres de Talking Heads. Els que no són David Byrne. Em fa por que el bateria es dediqui a passar comptes amb el líder que els menystenia –un cas típic en molts músics ressentits–, però començo a llegir i no: aviat m’adono que és molt més. A part d’escriure evitant els tòpics, Chris Frantz fa una declaració d’amor a la seva música, a l’època en què van lluir com a grup únic, i a la seva dona Tina Weymouth, la baixista del grup, amb qui després va muntar l’experiment Tom

Tom Club. La lectura acaba sent, al cap i a la fi, com una bona cançó dels Talking Heads: tot i que hi ha moments d’amargor i ràbia, i algun estirabot surrealista, tot s’explica amb lucidesa, sentit de l’humor i una sensació de proximitat autèntica.

Mentre llegia Amor crónico,a vegades m’aturava per escoltar els Talking Heads, i això em feia pensar en David Byrne. Més enllà de les picabaralles de grup, Byrne ha demostrat que té set vides com a artista i no ha parat de crear en tots aquests anys. Com ell, els músics que tenen la capacitat de perllongar el talent en el temps –Bowie, Costello– solen rebre molta més atenció, però a vegades també és interessant fixar-se en què fan els que van deixar de tocar professionalment, com Chris Frantz i tants d’altres. Penso, per exemple, en una altra icona dels anys 80 a Nova York: John Lurie. Actor fetitxe de Jim Jarmush, músic de jazz experimental amb els Lounge Lizards, fa anys que es dedica a la pintura. Ara a més protagonitza una docusèrie a HBO, Painting with John, en què el veiem pintar i alhora explicar anècdotes del seu passat que li permeten filosofar sobre la vida. Tot és molt reposat i fàcil, gairebé lent, ben bé com la seva manera d’actuar i de tocar música. Se’n diu personalitat.

n