La mort del ciclista antifeixista
Ottavio Bottecchia, malgrat el misteri, va morir en mans de ‘camises negres’
Abans que Coppi o Bartali va ser Ottavio Bottecchia, el pioner, l'home que als anys 20 va aconseguir que Itàlia descobrís la passió pel ciclisme. Un modest paleta sense estudis que es va criar envoltat de necessitat amb els seus vuit germans. Primer a San Martino de Colle Umberto, un petit poble del nord d'Itàlia, i després a Alemanya, on va emigrar la família a la recerca de feina i esperança.
Bottecchia no va aprendre a anar en bicicleta fins que va fer els 20 anys. Va ser durant la Primera Guerra Mundial. Va ser mobilitzat i el van destinar als Bersaglieri, un cos de la infanteria italiana famós per realitzar gairebé tots els seus desplaçaments en bicicleta. La seva fortalesa i velocitat van provocar que se li assignés la missió de portar missatges per les línies italianes. Una tasca perillosa que va estar a punt de costar-li més d'un disgust. Però va tornar a casa intacte, tot i que més prim, després de passar tota mena de penúries.
Debut en el Giro del 1923
Enmig d'aquella bogeria va néixer un amor descontrolat per un esport que va continuar practicant a la seva terra fins a aconseguir prou nivell per competir el 1923 en el Giro d'Itàlia. Malgrat la seva inexperiència va aconseguir un sorprenent cinquè lloc, però sobretot va despertar la curiositat dels germans Pelissier, que el van fitxar de seguida per a l'Automoto, el potent equip francès que en aquell moment exercia el control del Tour. La seva contractació va suposar cert desconcert entre la crítica. Expliquen que van influir diversos factors en aquesta decisió: d'una banda, la necessitat de buscar gregaris que es moguessin en terrenys molt diversos i que no tremolessin davant la gran muntanya i alhora promocionar la marca al mercat italià.
Tot això va portar un inexpert com Bottecchia a l'equip més fort del moment, on va connectar immediatament amb els Pelissier i amb l'organització del Tour, per a qui l'italià era tot un personatge. Tímid, discret, educat, modest, silenciós. Parlava poc el francès, prou per reclamar que reposessin cafè, plàtans i per donar les gràcies per qualsevol cosa. Poca gent sabia el que passava pel seu cap. Els germans Pelissier, de marcada personalitat i enemistats tradicionalment amb el món, el van protegir i van cuidar com si fos un d'ells.
Aquell mateix any, en la seva primera incursió al Tour, Bottecchia va impressionar tothom. Segurament va ser el corredor més fort de la carrera, però tenia clar que es devia als caps de files. Va vestir de groc sis dies (el primer italià a fer-ho en tota la història) i va guanyar una etapa abans que el líder de l'equip, Henri Pelissier, agafés el relleu i comentés al podi de París un vaticini sorprenent: «El pròxim serà l’any d’Ottavio». Bottecchia ja comptava amb 28 anys i tenia assumit el seu paper secundari.
Recital en el Tour
Però ho va fer. Afavorit per la retirada dels Pelissier a mitja carrera, embrancats en una guerra amb els organitzadors del Tour, l'italià va oferir un recital el 1924. Va vestir de groc des del primer dia fins a l'últim i va deixar triomfs d'etapa grandiosos com aquell en el qual va arribar a Luchon amb mitja hora d'avantatge després d'ascendir l'Aubisque, el Tourmalet, l'Aspin i el Peyresourde. Itàlia va embogir amb la seva victòria i fins i tot la Gazzetta, plena d'orgull, va fer una col·lecta entre els lectors per entregar-li una prima extra. La primera lira d'aquella iniciativa va sortir de la butxaca de Benito Mussolini.
Ja era el primer gran heroi de la història del ciclisme al seu país, el jove a qui tothom volia conèixer, saludar, tocar. Un orgull nacional. Però llavors Itàlia va descobrir un secret: Bottecchia era socialista. L'heroi del jovent del país, el modest paleta que havia humiliat els francesos en la seva pròpia carrera, no era feixista, com s'exigia al seu temps. Un terrible pal per al règim, que, fidel al seu costum, el va assenyalar i li va girar l'esquena. També ho va fer la premsa en bona mesura. Les seves actuacions es van deixar de celebrar amb l'entusiasme habitual. Fins i tot el Giro li va tancar les portes. Mai més va tornar a disputar aquella carrera. El seu cinquè lloc en la seva primera incursió va ser la seva única presència en la ronda italiana.
Els seus triomfs incomodaven malgrat que Bottecchia, sempre discret, no feia apologia de les seves idees ni es llançava a prego
Va ser un heroi a la Itàlia de Mussolini fins que es va descobrir que era socialista
nar el catecisme socialista pels carrers. En aquest sentit no suposava un perill. El problema per a Mussolini i companyia és que es converteixi en un símbol antifeixista.
Al cim de l’Izoard
Un any després, el 1925, Bottecchia, que ja tenia 30 anys però vivia una esplèndida maduresa, va repetir triomf al Tour. En aquesta edició torna a deixar moments gloriosos, com quan a l'Izoard baixa a pocs metres del final de l'ascens empenyent la bicicleta mentre entona una marxa militar italiana. El seu últim moment de glòria absoluta perquè tot es va complicar a partir d'aquell moment. El 1926 va haver de retirar-se enmig d'un terrible temporal de fred i pluja. Va córrer tot i estar malalt i el seu cos va dir prou al Pirineu. Aquella renúncia li va fer molt mal, li va afectar l'orgull i el va apartar un temps de la bicicleta.
L'hivern següent, el seu germà petit va morir atropellat en una carretera pròxima al poble
Va guanyar dos Tours i el seu cos sense vida va ser trobat envoltat d’intriga el 1927
i la tristesa de Bottecchia es va fer cada vegada més evident. Portava sempre el dolor per dintre, incapaç de manifestar-lo d'una altra manera que no fos amb el silenci. Només Alfonso Piccin, veí i company a l'Automoto, aconseguia alguna confessió sempre en veu baixa.
El temor i la sospita començaven a rondar pel seu cap. El món no deixava de complicar-se i ell tenia la sensació que estava mal situat. Es va plantejar marxar a viure a França, però li dolia sortir del seu país. Els seus pares ho van haver de fer quan era molt petit i sabia el dolor que comportava la decisió. Amb els estalvis havia comprat una casa i cuidava la família.
Tot va desembocar el 3 de juny de 1927. Aquell dia un agricultor va trobar ajagut al costat de la carretera, a prop de San Martino, el cos agonitzant d'un home. El va reconèixer immediatament. Era Ottavio Bottecchia. Tenia el crani trencat. La seva bicicleta descansava recolzada en un arbre a trenta metres d'allà. El capellà del poble li va donar l'extremunció en un bar abans de ser traslladat a un hospital de Gemona, on va morir als 12 dies envoltat de misteri. Ningú sap què va passar aquell matí. Només que Bottecchia, que preparava un nou assalt al Tour, va passar a buscar Piccin per casa seva per sortir a entrenar-se però hi va renunciar perquè tenia coses per fer.
Versió oficial
La investigació es va tancar amb rapidesa i va concloure que una insolació havia sigut la causant del fatal accident. Segons això, Bottecchia va perdre la consciència amb tan mala sort que es va colpejar el cap de forma mortal. Però la bici recolzada a l'arbre sembrava molts dubtes.
Uns anys després, l'amo de la vinya on van trobar Bottecchia va confessar que aquell matí havia trobat un ciclista robant-li raïm i que, per fer-lo fugir, li va llançar una pedra prou grossa, amb la mala sort que li va tocar el cap de manera letal. Va explicar que, espantat, va arrossegar el cos fins a la vora de la carretera i el va deixar allà.
Aquesta versió també coixeja, ja que el juny no és època de raïm i les ferides del ciclista no semblaven producte d'una simple pedrada. Un marit gelós, la màfia, un boig... plovien les especulacions, segurament per mirar d'ocultar la versió més versemblant. A Ottavio Bottecchia el van matar per la seva manera de pensar. Segurament els camises negres se'l van creuar aquell dia de manera accidental o planificada.
És possible que l'estrany atropellament del seu germà uns mesos abans fos un senyal, un avís del que li podria passar a ell. Una dècada després de la seva mort, un malfactor d'origen italià ferit en una baralla als molls de Nova York va confessar a la policia que anys enrere els homes de Mussolini li havien encarregat l'assassinat de Bottecchia. L'home, que sentia que es moria, no volia anar-se'n sense revelar un secret que el turmentava. Ottavio Bottecchia, sempre reservat, es va endur amb ell la solució al misteri sobre la seva mort.H