Sánchez confirma que la mascareta «aviat» no serà obligatòria en exteriors
La malaltia arriba sense avisar. Sembla que tot va bé, que la vida és fàcil, que nosaltres som invencibles, però resulta que un dia, així, sense més ni més, et trobes un nòdul al pit. Per a tu el món s’atura, però, per a la resta, segueix rodant. Després d’infinitat de proves i d’una llarga espera, arriben els resultats. Tens càncer, penses moltes coses i no pots pensar res. En aquest moment s’obre un camí ple de cites mèdiques, proves i incerteses. Segurament, un dels pitjors moments d’aquest procés és el temps d’espera. Justament el temps des que t’estàs sotmetent a les proves fins que obtens els resultats. La malaltia et fa perdre la seguretat amb què vius la vida, et fa canviar el pensament que la vida és fàcil i et fa trontollar, et sacseja i et paralitza, i en algun cas, et fa tornar a néixer, perquè la metamorfosi a què et sotmet et fa reformular la teva vida.
Acomiadar-se de la salut no és una feina fàcil. Solem pensar que la vida i la salut és eterna, donem per fet que hem d’estar bé, perquè és la nostra normalitat. Les baixades de defenses, les nits a l’hospital, la caiguda dels cabells, la realitat del teu diagnòstic. «Tu ets triple negatiu, això vol dir que el teu càncer no respon a hormones, ni a progesterona ni a estrògens». No vaig poder seguir preguntant, vaig tenir molta por de més explicacions. Aquell dia, em vaig acomiadar dels meus fills de 9 i 4 anys, els vaig abraçar i, plorant, els vaig confessar que tenia por de la mort. I la meva gran por era imaginar-me les seves vides sense mi. Algunes persones, amb l’arribada de la malaltia, perden la feina, els companys, els amics, la parella. Potser perquè aquelles persones tenen por d’estar tan a prop de la mort, o perquè no els agrada veure patir els altres, o perquè no estan preparats per viure de prop una situació tan dura com és una malaltia. O potser perquè no estan preparats per aprendre el que la vida els ha d’ensenyar en aquell moment.
Perdre la feina també va ser un altre dol, em van fer fora quan encara no havia acabat la quimioteràpia. Acomiadar-me de les meves coses, el meu lloc de confort, el que creia que em pertanyia va ser molt dur. Perquè ens aferrem a la vida, la que tenim en préstec. El dol econòmic, perquè la quimioteràpia és un verdader regal, un regal que ens fa la sanitat pública però té els seus efectes i jo en vaig patir molts. Tot això és molt car i jo estava a l’atur i sense cadira esperant que em recuperés.
Llavors vaig pensar que m’havia de reinventar, fer de mi un altre jo, perquè l’ocasió s’ho mereixia i que aquelles persones que m’havien demostrat que no estarien al meu costat, m’havien donat l’empenta que necessitava per ressorgir. I en aquell moment un nou projecte creixia dins meu. Encara amb les cicatrius obertes, vaig començar el Grau de Logopèdia a la UAB i va resultar una nova carrera de fons. La quimioteràpia produeix un efecte sobre les neurones i tot et recorda que fa tan sols dos mesos estaves malalta i ara estàs a l’atur, lluitant contra corrent i intentant tirar endavant. En la majoria de les professions l’empatia és vital, però no tothom té experiències vitals que els ajudin en la seva professió. “¿Per què jo?». Vaig pensar en la gran quantitat de dones amb càncer de mama i vaig aconseguir canviar la pregunta: «¿Per què no a mi? Jo estic preparada».