La Loreto ocupa un xalet i l’ansietat l’ocupa a ella
Cap compensació a la qual aspiri un inquilí o un ocupa per deixar la seva casa superarà el cost del plet alternatiu. Abans, el nou propietari investigarà quines persones té dins i procurarà fer la negociació de viva veu, amb com menys escrits millor.
«No podia pagar el lloguer, ni la llum, ni l’aigua, ni el menjar. I no obtenia ajuda...» «La paraula ‘ocupa’ és injusta: ens pengen a tots el mateix cartell, jo vaig entrar per necessitat»
Aquesta escombriaire madrilenya de 42 anys té tres fills, un marit aturat i a l’hospital i un avís judicial de desnonament. En 10 anys, els bancs i fons que successivament han posseït la casa en què viu no la van reclamar... fins que es va tensar el mercat.
De la nova situació que està vivint, un dels detalls que torba Loreto Sanz és el destinatari que figura en l’avís judicial que li ha portat la policia a casa. «Hi posa ignorats ocupants –explica–. No tenim nom».
Certament, la Loreto és una ignorada ocupant per a l’argot dels jutjats, i ho és també per al fons Global Pantelaria, tercer dels que han anat adquirint i venent el vell xalet que ocupa des de fa 10 anys. Però el nom d’aquesta dona no és ignorat a El Álamo, petita localitat de la perifèria oest de Madrid. De fet, el policia que li va entregar la carta del jutjat li va dir quan l’hi va donar: «Sento molt que siguis tu a qui hagi de donar això, Loreto». És que es coneixen de veure’s cada dia a la porta de l’escola pública, al portar els nens.
En té tres, aquesta ocupa ignorada: una petita que porta diadema i granadura al cabell ros i no perd de vista la feina del fotògraf que ha vingut a la casa; un altre una mica més gran que, mentre la mare parla, esta descobrint a les tisoretes que viuen sota les lloses del jardí, i un noi que pateix problemes de cor, un retard maduratiu i un dèficit d’atenció i hiperactivitat que se li ajunten en «una discapacitat severa», explica la mare.
Anar-se’n sota un pont
La parella de la Loreto no hi és. És paleta a l’atur, i es reposa d’una operació a l’hospital. L’únic salari que entra de moment a la vivenda és el d’ella, que acaba d’aconseguir un contracte de nou mesos d’escombriaire municipal.
Aquests elements vitals es trenen en una casa baixa amb reixat de ferro i jardí al carrer de García Lorca d’El Álamo. És el barri dels «chaleteros», com anomenaven al poble els que en els 80 venien a viure al primer eixamplament.
Però la Loreto, que no és un ignorat ocupant, tampoc és una chaletera. O ho és només per circumstàncies: no és propietària del xalet ni ho serà. S’hi va posar fa 10 anys per una lògica inexorable: «No me n’anava a anar amb els nens sota d’un pont», explica sense alterar el seu to cansat de veu.
O sigui, que es va precipitar sobre ella i la seva parella una sèrie de ruïnes que van deixar enrere el seu període de relativa prosperitat. «El màxim que jo he arribat a guanyar van ser 1.500 euros, i per poc temps; no crec que els torni a guanyar», diu als seus 42 anys. Llavors vivien de lloguer, però el 2011 la construcció es va quedar aturada i l’home es va quedar sense sou. «No podia pagar el lloguer, no podia pagar la llum, no podia pagar l’aigua, no podia comprar menjar... Vaig demanar ajuda a molts llocs, un lloguer social... però no aconseguia ajuda, no l’aconseguia... i no podia quedarme al carrer amb els meus fills».
«Els veïns em coneixen»
Poc abans d’aquell moment la crisi també havia portat a fracassar en els seus pagaments el ciutadà Luis García, primer propietari del xalet del carrer García Lorca. Després d’incomplir la seva hipoteca amb el Santander, el veí se’n va anar abans que el fessin fora. No hi va haver llançament. I mentre el xalet dormia a l’espera de subhastes per a fons d’inversió, la Loreto s’hi va colar amb la família.
No aniria sota un pont, però podria haver acabat en un edifici a mig aixecar, unes restes del naufragi de les constructores. El 2011, quan la Loreto va arribar al carrer de García Lorca, 38.043 famílies espanyoles tenien com a vivenda una ruïna, segons l’INE. L’estadística no recull quantes d’aquestes famílies eren ocupes. Es pot sospitar que gairebé totes.
Deu anys després de cometre el que jurídicament es diu «usurpació de vivenda», els ocupants del carrer García Lorca pertanyen a la nova i variada classe de candidats al desnonament que propicia aquesta fase del mercat de les restes de la bombolla. «He passat 10 anys aquí sense molestar ningú, sense trencar res. Els veïns em coneixen, els nens estan integrats a les seves escoles, i ara de sobte els interessa molt aquesta casa. ¿per què?», es pregunta la Loreto.
La baladrera televisió de la sala regurgita dibuixos animats per a les criatures. La mare no té gaire temps de buscar respostes a les notícies sobre els marges del mercat del lloguer, ni per seguir el debat dels polítics sobre una llei de vivenda. Del discurs mediàtic l’irrita el terme amb el qual engloba morosos professionals i delinqüents amb persones empobrides. «La paraula ocupa és injusta – diu–. Ens pengen a tots el mateix cartell. Jo vaig entrar per necessitat i no molesto ningú, no estic traient a ningú la seva casa».
La Loreto pateix ansietat, explica que és pel temor constant que li arribi un avís o aparegui una persona... Sempre vius amb la por de si serà avui o serà demà, si seré demà al carrer o hi seré demà passat...».
El pròxim 22 de febrer és el dia del judici. «Quan em van portar la carta de desnonament em vaig dir: Déu meu, si me’n vaig d’aquí, ¿on me’n vaig?», explica Loreto Sanz. Té encara tres mesos per negociar els diners que el fons nou amo de la casa li ofereix per anarse’n. Ho anomenen «compensació». «Jo no vull diners, vull quedar-me amb un lloguer social», diu ella. Ja li han explicat que mai li donaran més del que costaria el plet. Aquest és el límit.
Al programa del III Congrés Nacional de Servicing Immobiliari, que se celebra a Madrid la setmana que ve, un debat sobre el mercat espanyol s’anuncia així: «S’estima que Espanya necessita almenys dos milions de vivendes de lloguer»; i això és una oportunitat per a «servicers especialitzats en la gestió massiva d’actius de lloguer».
Regna l’expectació en el sector. Part d’aquesta «gestió massiva» es deriva de la compra de gangues de la Sareb i bancs per al seu llançament en el mercat del lloguer. Aquestes són algunes de les regles d’aquest escenari postbombolla.
1-ELS PARTICULARS PAGUEN MÉS.
«Al principi, entre els milers d’actius embargats pels bancs hi havia paquets molt bons, després n’hi va haver només bons i ara és més difícil trobar una cosa valuosa, perquè queden solars i pisos dispersos», explica M. C., immobiliari de Barcelona. Una font de Sareb reconeix: «Els fons d’inversió sempre paguen menys que els particulars; per això és preferible vendre actius solts a particulars, un a un, que en paquets».
En el negoci de les restes de la bombolla la quantitat importa. Tot i que les engrunes estan atomitzades, comprar paquets implica estalvis de fins al 35% en el preu de cada pis o xalet, segons corroboren diversos operadors. Aquest estalvi no es reflectirà després en el preu de venda al públic.
2-VIATJAR A LA TERCERA CORONA.
L’atomització de vivendes i solars en dificulta la venda en grup, però la pandèmia ha ajudat que no perdi valor la perifèria. «Després del que hem viscut amb el confinament, als veïns de les ciutats no els importa tant canviar la seva vida al centre per llocs amb altres valors, com tenir més espai», explica a Barcelona Óscar Martínez Solozábal, president de l’Associació d’Experts Immobiliaris. «És conjuntural –discrepa l’assessor de Vivenda de l’Ajuntament de Navalcarnero (Madrid),
José Castro–. El que va venir a l’extraradi comença a adonar-se que el que s’estalvia en vivenda s’ho gasta en temps i gasolina».
3-INVESTIGAR QUÈ HI HA DARRERE LA PORTA.
Edifici tipus d’una promoció immobiliària fracassada del 2009. Un banc se’l va haver de quedar quan va esclatar la bombolla i el té a la venda. Dotze anys després, un fons vol comprar-lo per arreglar-lo i vendre o llogar. Però en un dels pisos hi viu una família...
Es comencen a redactar dos informes: un, de l’àrea social del banc (o de la Sareb, si és qui ven), esbrina in situ i amb els serveis socials de l’ajuntament la vulnerabilitat dels ocupants. L’altre és de l’àrea comercial de la gestora que negocia la venda per al banc, i dirà: «L’immoble val X i en podem aconseguir X».
El destí de la família ocupant dependrà del xoc dels dos informes. «No venem immobles que tinguin a dins persones vulnerables», expliquen a la Sareb. «El concepte vulnerable no és el mateix per a segons quins bancs i segons quins ajuntaments», matisa l’advocada experta en desnonaments Amparo Pla.
4-NEGOCIAR AMB L’INQUILÍ.
Una vivenda propietat d’un banc que ha sigut ocupada es vendrà a meitat de preu... i a cegues, ja que ni venedor ni comprador poden entrar a comprovar-ne l’estat, i perquè en el comprador recaurà el treball de fer-ne fora els ocupants. Si és una empresa solvent, rares vegades trucarà a un grup de desokupes. Al seu lloc hi enviarà un advocat per negociar.
«El preu de l’immoble varia si hi ha nens, si són persones vulnerables... –explica l’immobiliari M. C.–, quant pot costar que se’n vagin... El 2016 em va costar donar 2.000 euros a cada un de quatre ocupes d’un edifici que acabava de comprar». «Ara se n’ha arribat a pagar 10.000», afegeix Castro.
Regla general: hi haurà acord amb l’ocupa o l’inquilí si la compensació no supera el que costaria un plet.
A Barcelona, Alejandro Picas, amo de la compradora d’edificis Restate Brothers, hi resta dramatisme: «Un edifici es valora segons diversos paràmetres: localització, estat de la finca... i valor arrendatici. No és el mateix un edifici buit que un altre amb contractes indefinits. La vivenda amb contracte de lloguer indefinit o de renda antiga es ven a un preu molt inferior. El normal és anar a l’arrendatari i dir-li: ‘Miri, nosaltres preferiríem tenir aquesta vivenda lliure. Podem oferir-li això. ¿Li interessa?’ És una negociació entre les parts».
5-CARTES A LA MÀNIGA.
Un truc molt detectat pels advocats d’inquilins és l’enviament de cartes d’avís a l’arrendatari citant la llei d’arrendaments urbans del 2013... i obviant-ne la reforma per un decret el 2019. Els advocats intenten allargar el procés si no hi ha acord entre el nou propietari i el vell inquilí o busquen empara internacional. Enmig de la tensió, les negociacions estan desapareixent del paper. «Quan un fons vol apujar-te el lloguer, prefereix negociar per telèfon», explica la lletrada Amparo Pla. No hi ha rastre escrit de la discussió que es pugui fer valer en un jutjat.
«És millor vendre a particulars. Els fons paguen sempre menys», admeten a la Sareb Davant un cas de vulnerabilitat es creuaran dos informes: el social i el comercial