Un escàndol català
¿Per què el Consell de TV-3 té la seva renovació encara més endarrerida que el CGPJ espanyol?
Les crítiques per la no renovació del CGPJ (Consell General del Poder Judicial), que porta un retard de tres anys, són abundants i sovint ocupen les portades dels diaris. El mateix passa amb el Tribunal Constitucional, on quatre dels seus 12 membres tenen el mandat caducat.
Però un exhaustiu informe de Jose Rico, publicat dissabte en aquest diari, constatava que rellevants òrgans catalans estan en la mateixa situació, o pitjor, que el CGPJ. La falta de renovació –amb la subseqüent perduració de mandats caducats– és la trista realitat de 20 òrgans catalans, on 108 càrrecs amb mandat esgotat segueixen en les seves funcions i cobren els seus emoluments.
No obstant, aquesta greu anomalia catalana passa gairebé com si fos normal. I no són òrgans irrellevants. Hi ha, per exemple, el Consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que dirigeix TV-3 i Catalunya Ràdio, els teòrics set membres de la qual o han dimitit sense ser substituïts o tenen el mandat caducat. Per a la renovació es necessita una majoria qualificada del Parlament, impossible des de fa sis anys.
Així estan també el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, amb mandat esgotat des del 2019, els sis membres del Consell de Garanties
Estatutàries (el Consell d’Estat català), i els set de la Sindicatura de Comptes, que van esgotar el seu mandat el 2017, el 2018 i el 2019.
¿Com hi pot haver aquesta gran anomalia sense que l’escàndol faci caure la cara de vergonya al Parlament i als partits? Una explicació –en bona part certa– és que el procés ha dinamitat els ponts entre independentistes i constitucionalistes i ha fet impossible tot pacte. Seria una variant catalana de la incompatibilitat espanyola entre el PP i el PSOE. A Espanya no es renova el CGPJ perquè el PP no vol perdre la majoria que va obtenir quan era el primer partit, i a Catalunya, ERC i Junts no consensuen res perquè ja els va bé que les coses segueixin com estan.
¿Hi ha alguna cosa més? ¿Hi ha a Catalunya, a la qual se li suposa –i ens atribuïm– la virtut del pactisme, més esperit tribal que de consens? Que el nacionalisme no vulgui renovar el Consell de la Corpo per continuar maneflejant TV-3 s’explica per la mala política. Però que estiguin caducats des del 2017 i 2018 càrrecs del Consell Social de la Universitat de Lleida o de la Rovira i Virgili de Tarragona, és més difícil d’entendre. ¿I quina racionalitat té, tret de la irracionalitat, que els sis membres de la Junta de Museus de Catalunya tinguin el mandat esgotat?
Els columnistes catalans som molt crítics –moltes vegades amb raó– amb la crispació i el partidisme que impera més enllà de l’Ebre. Però analitzem menys si la crispació –i el partidisme– són aquí iguals o pitjors.
¿Pitjors? Espanya té des de fa molt una llei electoral que pot agradar o no –a mi no m’agrada perquè les llistes tendeixen a fer funcionaris de partit els diputats electes–, però té llei electoral. Des de fa més de 40 anys l’Estatut diu que la llei electoral catalana és competència del Parlament, però en els decennis passats hem fet moltes lleis –fins i tot abolit la Constitució–, però hem sigut incapaços d’aprovar la llei electoral pròpia com Galícia o Andalusia.
Per això totes les eleccions catalanes –plebiscitàries incloses– s’han fet amb la llei espanyola. I això no és d’ara. Ve de quan a Pujol no li va interessar aquesta competència. Així, som capaços de proclamar la República, però no de fer una llei electoral catalana. ¿La culpa és de Madrid?