Una festa polisèmica
El repte dels nostres polítics és avui renovar el consentiment que està a la base d’aquesta nació de nacions que anomenem Espanya
El 12 d’octubre, aniversari de l’arribada de Colom a les Índies, ha tingut al llarg de la història un significat polisèmic, és a dir, subjecte a interpretacions diferents i fins i tot contradictòries, quan no oposades: Festa de la Raça, Dia de la Hispanitat i Festa Nacional d’Espanya. Les dictadures de Primo de Rivera i Franco van intentar explotar moltes vegades la versió reaccionària del mite. En la Segona República s’havia instaurat el 14 d’abril, data de la seva proclamació, com a dia de la festa nacional mentre el franquisme va optar pel 18 de juliol, l’aniversari del cop d’Estat que l’havia consagrat.
L’Espanya democràtica, sorgida de la Constitució de 1978, va mantenir una ambigüitat inicial amb l’efemèride: l’esquerra va defensar el 6 de desembre, Dia de la Constitució, mentre la dreta defensava el 12 d’octubre, símbol d’una nació que rememorava la seva herència colonial. Finalment, el 1987, es va instaurar el 12 d’octubre com a festa nacional, en una decisió del llavors Govern de Felipe González a la qual no era aliena la proximitat del Cinquè Centenari, presentat com una fita de la nova democràcia espanyola, pont entre l’Amèrica Llatina i Europa.
Fins aquí el camí, no exempt de contradiccions, que condueix fins al 12 d’octubre que avui celebrem. Si el seu significat és polisèmic, també és polisèmic el significat de la idea de nació. La festa nacional d’Espanya s’ha d’emmarcar a l’article 2 de la Constitució, que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les regions i de les nacionalitats, és a dir, les nacions històriques que vertebren el nostre Estat compost. Aquesta pluralitat interna es va veure enfortida, el 1986, amb la dimensió europea d’Espanya i el marc de sobiranies compartides que representa avui la Unió Europea.
La festa del 12 d’octubre, des de l’òptica de la Constitució i dels tractats europeus, hauria de tenir per lema la divisa de la no nascuda Constitució europea: «Unida en la diversitat». Sí, una Unió Europea que instaura també un marc de ciutadanies compartides: tota persona que té la nacionalitat d’un Estat membre té la ciutadania de la Unió, que s’afegeix a la nacional sense substituir-la. En el cas d’Espanya, aquests dos nivells de ciutadania s’enriqueixen amb un tercer, el derivat del caràcter autonòmic de l’Estat. Ciutadans de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, en el nostre cas.
La festa del 12 d’octubre només arriba al seu autèntic significat si s’inscriu en els valors constitucionals i europeus de referència, lluny de la retòrica patriotera que agiten encara tant els nostàlgics del franquisme com els abanderats del nacionalpopulisme que cavalca de nou per Europa. La nació del segle XXI, vertebrada entorn del codi de drets i deures de ciutadania, és plural per naturalesa i de vocació integradora. No ha de regular sentiments sinó oferir un marc de convivència que els respecti tots.
Les nacions, com va resumir Ernest Renan el 1882, representen un passat, però es resumeixen en el present per un fet tangible: el consentiment, és a dir, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú: «L’existència d’una nació és un plebiscit de cada dia, com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de vida». Aquest és avui, festa del 12 d’octubre, el repte dels nostres polítics: renovar el consentiment que és a la base d’aquesta nació de nacions que anomenem Espanya.