Artur Mas va mentir: ¿i què?

Presidentmàs, el tipus a qui fins i tot els seus consideraven que tenia aspecte de cap de planta d’El Corte Inglés, està de promoció. No és que hagi fet res de profit, ni tan sols ha intentat mai tal cosa, simplement es promociona a si mateix, tasca en la qual sempre ha excel·lit. Per això, i perquè TV-3 es va crear per complaure els de sempre, dissabte el seu blanc somriure -«senyora, emporti’s aquestes cortines, l’hi demano per la meva mare», semblava dir des de la segona planta, la de Moda Llar- va estar-se hores en pantalla, no sé quantes, quan vaig despertar el dinosaure encara era allà. Tot el que recordo de la seva infinita perorata és que s’ha deixat mitja barba. Deu confiar que així ningú el relacionarà amb l’individu que va iniciar el desastre català. L’únic que ha aconseguit, de moment, és deixar de semblar cap de planta, que aquests treballen perfectament rasurats, ara s’assembla a qui en els grans magatzems va planta per planta buidant les papereres. Si continua degenerant a aquest ritme, en poc temps podrà tornar a ser president.

Aquest deu ser el seu propòsit, no crec que a hores d’ara estigui pensant a començar a treballar. Veure des de la barrera com els seus successors s’esforcen a destrossar el que queda de Catalunya sense poder col·laborarhi, no ha de ser fàcil de suportar per a algú que ha demostrat ser-ne un expert. Tanta és la confiança que té en si mateix -«senyor, miri quin televisor, li semblarà que mira el futbol des de la gespa», crida ara des de la cinquena planta, la d’Electrònica- que reconeix sense embuts que van mentir als catalans prometent la independència.

Mentir als catalans no té importància. Els encanta ser enganyats, així poden esprémer el victimisme, la seva única raó de ser. Més preocupant és que Presidentmàs assegurés que no va mentir «de manera obscena o voluntària». Del primer no hi ha dubte, almenys no el recordo ensenyant el cul mentre prometia la republiqueta. Respecte que reconegui que fa o diu coses involuntàriament, deu tenir algun nom en psiquiatria, però això també és igual, ja que suposa un nou mèrit per a presidir Catalunya.

-Estelades en liquidació, pagui’n una i emporti-se’n cinc- ofereix ara des de la sisena planta, la d’Articles de Broma.

n

i la distribució d’aquestes matèries primeres. Això reflecteix, en part, la ressaca deixada per l’anterior període d’abundància, amb la sobreinversió donant pas a una disciplina més gran en l’ús del capital. Però també és el resultat de la creixent pressió exercida sobre la indústria dels combustibles fòssils per a la seva descarbonització. Aquest procés està empenyent aquesta indústria a diversificar les seves inversions en altres energies baixes en carboni, així com a deixar en el subsol, sense explotar, una part important dels recursos (un fet que, per cert, reforça la idea que no ens faltaran combustibles fòssils en el futur, sinó que més aviat ens en sobraran).

En un nou context de creixement de la demanda lligat a un sentiment d’optimisme econòmic, alimentat per l’esperança del final pròxim de la pandèmia, la falta d’inversions explica en bona mesura l’escalada de preus recentment experimentada per carbó, petroli i gas. La magnitud, a escala global, de la turbulència inflacionària resultant i les seves conseqüències socials es poden intuir fàcilment si es considera que, ara com ara, al voltant del 80% de l’energia primària consumida al món prové de les tres matèries primeres citades.

En l’actual situació d’emergència climàtica, la transició energètica és un imperatiu. No obstant, en vista del percentatge abans esmentat, gestionar bé els seus temps i els seus costos hauria de ser, més enllà de la retòrica i de la recerca de rèdits electorals immediats, una tasca prioritària per als nostres governants.

n

Mariano Marzo és catedràtic de la Facultat de Ciències de la Terra (UB). Director de la Càtedra Transició Energètica de la Fundació Repsol-UB.

PVista la dependència de combustibles fòssils, gestionar els temps i costos de la transició energètica és prioritari