Abusos sexuals ¿Per què Espanya encobreix l’Església?
Veure com els seus successors s’esforcen a destrossar el que queda de Catalunya sense poder col·laborar-hi no ha de ser fàcil per a qui ha sigut un expert en això Sigui per desídia, por o encobriment, Espanya segueix a la cua dels països que lluiten contr
A França, una espectacular i publicitada comissió independent per investigar l’atrocitat dels abusos sexuals a l’Església, que ha treballat durant més de dos anys, ha dictaminat l’existència d’almenys 216.000 abusos dins de la mateixa institució. A Bèlgica, la pressió popular i dels successius governs han obligat a compensacions econòmiques massives i a un reconeixement a les víctimes amb una escultura, fins i tot dins de les mateixes catedrals de Brussel·les, Bruges o Anvers. Austràlia ostenta el rècord de la indemnització més gran a una víctima, amb gairebé un milió d’euros a l’home que va haver de suportar les violacions sistemàtiques del sacerdot Bertram Adderley. Als Estats Units, l’Església ha hagut de demanar perdó solemnement i fer front a indemnitzacions milionàries en cascada des de la cèlebre publicació al Boston Globe sobre els abusos a Boston.
Però ¿i a Espanya? Doncs malgrat grans treballs periodístics, com la investigació d’aquest diari que va destapar els abusos als maristes, o la sèrie Examen de conciencia d’Albert Solé, a Netflix, el cert és que l’Església espanyola es continua resistint a col·laborar i és una de les més opaques en l’esclariment d’aquestes atrocitats. El País revelava fa uns dies que els jesuïtes i els maristes desobeeixen avui obertament l’expressa prohibició del Papa d’exigir confidencialitat a les víctimes per negociar les indemnitzacions, i és una evidència que la Conferència Episcopal ha sigut incapaç de fer un recompte del nombre total i identitat de les víctimes, a diferència del que ja han fet molts altres països. ¿Per què no s’ha aprovat a Espanya, com a França, la creació d’una comissió independent que investigui cada un dels abusos, els recompti i els faci públics? ¿Per què el Govern no pressiona públicament l’Església perquè sigui transparent i proactiva en la recerca de la veritat?
A França, la revelació dels abusos documentats ha provocat un enfrontament obert entre la cúria i el Govern: el ministre de l’Interior va convocar d’urgència per quadrar en públic el president de la Conferència Episcopal, després que aquest sorprengués el seu país declarant que «el secret de confessió està per sobre de les lleis de la República», és a dir, suggerint que els seus capellans violadors estan fora de la llei i han de quedar impunes. Fa la sensació que unes vegades per desídia, d’altres per por i moltes per encobriment descarat, Espanya segueix a la cua dels països que lluiten contra aquesta xacra vergonyosa, perquè té un greu dèficit de transparència al mateix temps que tolera compensacions ridícules (de menys de 10.000 euros davant centenars de milers als Estats Units) a conductes atroces. A Espanya, les investigacions sobre abusos solen acabar de la mateixa manera: amb un breu comunicat de la institució dient que el capellà ha sigut apartat i enviat a un país molt llunyà, on és probable que continuï abusant al seu aire.
Aquí, a més, la ironia és que hem d’aguantar que aquesta Església carpetovetònica que encobreix o distreu delictes sexuals ens doni lliçons morals sobre l’avortament i la importància de la vida.
La ironia és que hem d’aguantar que aquesta Església carpetovetònica ens doni lliçons sobre l’avortament i la importància de la vida
Pn