La pandèmia dona ales al ‘cozy mistery’, la cara amable del crim
La pandèmia impulsa el subgènere més acollidor de la novel·la negra amb lectors que busquen una evasió a l’estil Miss Marple i novel·les que converteixen Merkel o Isabel II en detectius per accident.
Angela Merkel deixa enrere la seva carrera de cancellera alemanya i es retira amb el seu marit i el seu gos Putin a un poblet, però topa amb un aristocràtic veí... mort. La ja nonagenària reina Isabel II brega amb el cadàver d’un jove pianista en una habitació del palau de Windsor. Sí, dues il·lustres i poderoses dames que gràcies a la ficció es convertiran, en les seves novel·les, en transsumptes de la icònica Miss Marple creada per Agatha Christie el 1930 o, si es prefereix, de la televisiva Jessica Fletcher de S’ha escrit un crim,
encarnada per Angela Lansbury en la barbaritat de 264 episodis. Miss Merkel. El caso de la canciller jubilada
(Seix Barral), de l’alemany David Safier, i El nudo Windsor
(Salamandra), debut de la britànica S.J. Bennett, són hereves de la també creadora d’Hercule Poirot i, amb les seves investigadores aficionades, s’emmarquen en el cozy crime o cozy mistery, subgènere policíac als antípodes de les trames amb assassins en sèrie, que ordeix un tipus de novel·la amable i acollidora que viu un revival en temps d’angoixa pandèmica.
L’abona la seva coincidència en llibreries aquesta rentrée
juntament amb El jueves siguiente, la segona entrega d’El club del crimen de los jueves (Columna/Espasa), sèrie que fa un any iniciava Richard Osman, popular còmic i presentador televisiu anglès, convertint els seus quatre també inoblidables avis protagonistes, dos homes i dues dones amb sortides una mica gamberres, en detectius per accident, a més de tot un fenomen editorial.
Abans d’analitzar les claus de l’èxit d’aquestes noves novel·les que reblen el clau del cozy crime amb nous protagonistes (Merkel, Isabel II, una de les velletes d’Osman va ser espia de l’MI5…), s’imposa desbrossar les característiques d’aquest subgènere, amb el seu prototip en ment: la Miss Marple agathachristiana (les novel·les de la qual està recuperant Espasa, l’última, també aquesta rentrée, El truco de los espejos). Apuntar al marge que precisament Planeta acaba de llançar també El secreto de Agatha, on l’advocada nord-americana Marie Benedict novel·la la real i misteriosa desaparició de l’escriptora britànica durant 11 dies de 1926, qui al reaparèixer va al·legar un episodi d’amnèsia.
Origen anglosaxó
Tornant al cozy crime: «És una etiqueta d’origen anglosaxó. Una literatura basada en la seguretat que els casos sempre es resolen, hi ha poca sang i poca violència. Tenen un llenguatge entretingut, sense excessives floritures. És la cara amable del crim», condensa l’escriptor i editor d’Alrevés Álex Martín Escribà, autor juntament amb Jordi Canal de l’assaig sobre la història del gènere negre A quemarropa, del que aquest any han llançat el segon volum (en català, Trets per totes bandes). «Els protagonistes solen ser dones. Els seus herois són intocables, és a dir, que mai reben, tenen mascotes i s’enfronten a crims domèstics o en petites comunitats –afegeix–. Tenen com a premissa el repte intel·lectual de resoldre’ls, com la majoria de les novel·les de l’edat d’or del gènere policíac,
Finals feliços, poca violència i comunitats tancades marquen el gènere Safier brinda el seu humor al personatge de l’excancellera
en els anys 20 i 30».
A aquesta tendència editorial a Espanya se suma la recuperació d’un clàssic anglès d’una altra reina del cozy crime, amb permís de Mary Higgins Clark o Dorothy L. Sayers, la prolífica escocesa M.C. Beaton (pseudònim de Marion Chesney; 1936-2019). D’ella, Salamandra va publicar abans de l’estiu Agatha Raisin y la quiche letal Agatha Raisin y el veterinario cruel, dues primeres entregues de les 30 que va arribar a perpetrar, amb títols que diuen molt del seu to divertit.
Segons l’editora Anik Lapointe, són un «refugi» davant l’angoixa que ens envolta
iSense violència
Però l’èxit del cozy crime en els últims mesos, avança Martín, «rau en els finals feliços», una cosa en la qual coincideix amb Inés Planells, abans agent de Richard Osman (1970) i ara la seva editora a Espanya des de Ficción Internacional de Planeta. «Aquest final feliç, el saber que al final el misteri a l’estil Agatha Christie, sense violència, quedarà resolt, és una característica comuna. En aquest context de pandèmia que ens ha tocat viure a tots, molts busquen un entreteniment amable, una evasió. Quan a fora tot és caos, el cozy aporta uns personatges en un entorn tancat i et dediques a preguntar-te qui és el culpable. I en molts casos és una injecció de vitalitat perquè, per exemple, amb l’humor d’Osman no pots evitar riure».
De fet, El club del crimen de los jueves es publicava fa un any en ple pic pandèmic i es va convertir en el tercer llibre més venut de la història de la Gran Bretanya (des que hi ha registres) per darrere de Don Brown i J.K. Rowling; supera els 2,5 milions d’exemplars, a Espanya suma ja 13 edicions, s’ha
L’alemany David Safier, els britànics S.J. Bennett i Richard Osman, i l’escocesa M.C. Beaton (de dalt a baix). editat a 41 països i Steven Spielberg ja té els drets per a la versió cinematogràfica. En línia amb Martín i Planells es manifesta també Anik Lapointe, directora literària de Salamandra. «Potser ara, en aquest món de pandèmia i postpandèmia, els amants de la novel·la negra han trobat en el cozy crime un remei per als temps que corren: es tracta de novel·les entretingudes, lleugeres, tot i que intel·ligents, ben construïdes i amb personatges entranyables... on es fa justícia i tot acaba bé». És, afegeix, «el refugi ideal per contrarestar les amargors de la realitat i l’angoixa davant un futur incert... A més, com demostra la sèrie d’Agatha Raisin, l’humor és un bàlsam que ho cura tot».
D’humor en sap molt David Safier (Bremen, 1966), l’autor de Maldito karma (60 edicions en espanyol des del 2009), les obres del qual han venut cinc milions d’exemplars a Alemanya. Detalla Safier a aquest diari alguns dels codis del subgènere que ha utilitzat: «Una detectiva amateur, una comunitat tancada i rural, una mascota, poca violència i coses com que el novel·lista ha de jugar net. Totes les pistes que utilitza el detectiu per trobar l’assassí han de ser allà per al lector també. També hauria de poder resoldre el crim, si és tan intel·ligent com el nostre detectiu», diu fent una picada d’ullet.
Les aportacions particulars de Safier: el seu humor marca de la casa, amb «molts personatges còmics» i «sí, el ser l’única novel·la policíaca cozy amb Angela Merkel, el seu marit Achim com una espècie de doctor Watson o Mister Stringer (el vell ajudant de Miss Marple) i un gos anomenat Putin».