‘Horror folk’ a l’Espanya del XIX

El director català David Casademunt va presentar ahir a concurs a Sitges la seva primera pel·lícula, ‘El páramo’, drama sobre la por de perdre els éssers estimats dotada d’una imatgeria que oscil·la entre el terror rural i el ‘western’, protagonitzat per Inma Cuesta, Roberto Álamo i Asier Flores.

Quan tenia 11 anys, a David Casademunt (Barcelona, 1984) els seus pares li van regalar una càmera i aquell moment va suposar un abans i un després en la seva vida. Va començar a fer curts amb els seus cosins i va somiar que alguna vegada es convertiria en director de cine i faria un llargmetratge. Es va formar a l’ESCAC, va muntar una productora i va començar un llarg entrenament per agafar múscul esperant que arribés aquell instant anhelat. El camí no va ser fàcil, més de quatre projectes que no van trobar el seu espai, fins que al costat de Martí Lucas i Fran Menchón va escriure El páramo. En aquesta ocasió, a la cinquena se’n va sortir. La productora Rodar y Rodar va apostar per ella i Netflix es va involucrar per convertir-la en un dels seus originals. Ara, Casademunt estrena la seva òpera prima al Festival de Sitges dins de la secció oficial.

Es tracta a més d’un projecte molt personal. Quan era adolescent el seu pare va morir i va haver de fer front a la seva llarga malaltia. «Viure amb la persona que més estimes i veure com a poc a poc deixa de ser ella mateixa, és una pel·lícula de terror. Això sumat a la pèrdua, al buit. Necessitava escriure sobre això, hauria sigut deshonest amb mi mateix que la meva primera pel·lícula no parlés d’una qüestió que ha marcat la meva vida», explica el director abans de la presentació de la pel·lícula. «A través dels personatges volia narrar com la teva llar es pot transformar per sempre i de com res torna a ser igual».

El páramo en realitat tracta sobre les pors, les externes i les internes. Ens situem en una Espanya distòpica al segle XIX. Hi ha guerres, horror, sang i violència (que mai veurem) i una família formada per Salvador (Roberto Álamo), Lucía (Inma Cuesta) i el seu fill d’11 anys (Asier Flores) que decideix aïllar-se del món per preservar la seguretat de la seva llar. Han creat un espai on aparentment ho tenen tot controlat, però l’ombra de l’amenaça es troba impregnada en l’ambient. ¿De quina manera? A través d’una llegenda, la d’una bèstia que, si arribes a veure, acaba apoderant-se de tu, atrapant-te a través de les teves inseguretats i nodrint-se’n fins a destruir-te.

Casademunt prefereix deixar obertes les interpretacions al voltant d’aquesta bèstia, però la seva figura li serveix per introduir l’element d’horror dins de l’ambient quotidià. Al seu cap, sempre va ser present com a referència el cine de M. Night Shyamalan, per la seva manera de trenar el drama i el suspens a través dels personatges. «Jo no volia una pel·lícula d’ensurts ni de sang, sinó introduir-me en un ambient que es va enfosquint cada vegada més fins a convertir-se en claustrofòbic, de manera que els terrors van aflorant a poc a poc a través de la metàfora del creixement del nen protagonista».

El páramo entroncaria a la perfecció amb les històries de folk horror que han caracteritzat una nova generació de directors entre els quals es troba Robert Eggers (La bruja) o Ari Aster (Midsommar). «Crec que són pel·lícules que s’han refermat com a clàssics contemporanis i és interessant que totes hagin sorgit de manera natural els últims anys».

Por del món exterior

Parlar d’una família que s’aïlla en una casa per escapar-se d’una amenaça externa adquireix una dimensió diferent en temps de Covid. Tot i que el guió estava ja acabat abans de la pandèmia, d’alguna manera aquesta situació s’ha colat en la manera de plasmar la història a través de les imatges. «Vaig aprofitar el confinament per dibuixar l’story board i això ha influït en la manera d’enfocar la posada en escena. Gent que es confina perquè té por del món exterior. Era inevitable establir un paral·lelisme. La qüestió és: què és pitjor, el que hi ha fora o el que hi ha dins de casa. Aquest és el dilema a què s’haurà d’enfrontar el protagonista».

Potser, precisament per aquesta raó, la pel·lícula s’obre a altres lectures d’actualitat, com les malalties mentals o la sensació de bogeria que pot causar l’aïllament. «És una interpretació perfectament vàlida, això també pot ser la bèstia», afirma Casademunt.

n¿On se situa Halloween kills (Oficial Fantàstic Especials) en la caòtica cronologia de la franquícia

Halloween? És gairebé senzill: aquesta seqüela de la Halloween del 2018, com aquella dirigida per David Gordon Green, arrenca on va acabar la pel·lícula anterior, amb Michael Myers encara viu, malgrat les flames, i Laurie Strode (Jamie Lee Curtis), la seva filla i la seva neta encara decidides a parar-li els peus. Aquesta vegada comptaran amb l’ajuda del grup de revenja ciutadana que lidera Tommy Doyle (Anthony Michael Hall), un dels nens a cura de Laurie en la primera entrega.

També tornen la petita Lindsey Wallace, aquesta interpretada de nou per l’ara estrella de reality Kyle Richards; l’antiga infermera Marion Chambers (Nancy Stephens), o l’antic xèrif Leigh Brackett (Charles Cyphers). És pur, dubtós fanservice, però també un disfrutable

slasher d’esperit anyenc, tan efectiu com l’episodi anterior a l’hora de tornar terror al llunàtic de la màscara: esgarrifances serioses amb els seus assassinats amb destral, motoserra, vidre de finestra, tub fluorescent o, per descomptat, ganivetada tradicional.

D’això últim també hi va haver a The scary of sixty-first (Noves Visions), debut en la direcció de l’actriu i guionista Dasha Nekrasova, que veurem regularment en la temporada vinent de Succession. Deliri de baix pressupost i alt atreviment: parlem d’una comèdia

hipster de conspiració i possessió sobre un apartament de l’Upper East Side on antany Jeffrey Epstein celebrava orgies. Una de les seves noves inquilines, l’aspirant a actriu Addie (Betsey Brown), és posseïda per l’esperit d’una o diverses víctimes del magnat i s’obsessiona amb el príncep Andreu. El seu caràcter mig amateur resulta, de vegades, menys encantador que frustrant, però la pel·lícula irradia sensació de perill i això és molt dir en aquests temps d’autocensura.

«Viure amb algú a qui estimes i veure com deixa de ser ell mateix, això sí que és un film de terror»

n