Totes les cares de Txékhov
És cèlebre el desacord entre Txékhov i Stanislavski pel to de les obres de l’autor, que les considerava comèdies mentre que el director les va dirigir com a drames i va marcar el cànon. Oskaras Koršunovas no es mulla: al contrari, la seva versió de L’oncle Vània coqueteja entremaliada amb les diferents lectures que amaga el text, les combina i fins i tot les enfronta, donant lloc a un fris polièdric que revela tota la potència del clàssic. Temporada Alta va inaugurar el curs repetint una operació fructífera: convidar un director internacional a treballar amb un repartiment local. Com ja va passar amb Krystian Lupa i Gabriel Calderón, es torna a complir l’objectiu de treure els actors de polleguera, en el bon sentit. Koršunovas es gasta un atreviment gairebé desvergonyit amb l’obra i fins i tot amb el públic, tot i que es manté bastant fidel al text. Veiem crucial, i més veient l’explosió demogràfica del planeta. Després, afrontar el misteri de la naturalesa, amb aquests microorganismes desconeguts. I un altre ensenyament molt important és la cooperació entre la gent. Com ho fem per ser més solidaris.
— Artísticament, ¿ha sigut creativa aquesta època per a vostè? Ja ha publicat diverses cançons i ha regravat un tema antic, Tenho sede, originari de l’àlbum Refazenda (1977).
el saló d’una casa rural, ambientat en una època indeterminada en la qual tan aviat s’ensella un cavall com es contesta al mòbil. Al fons, en una posició central, un rellotge mut que simbolitza el fantasma txekhovià del pas del temps. I novament aquesta dansa d’enamoraments creuats, personatges derrotats per la vida, abandonats en l’ociositat alcohòlica que s’oposa al treball. Aquesta vegada, qui busqui l’original el trobarà gairebé sense alteracions, amb tres llargues hores de diàlegs com punyals. En tot aquell temps, el ritme cau en alguns moments. Es busca l’originalitat en
— El vaig regravar per a un projecte de construcció de cisternes al nord-est del Brasil, perquè la gent pugui disposar d’aigua en aquesta regió àrida del país. En aquesta època no he compost gaire. He fet Refloresta, cançó vinculada a un altre projecte, de reforestació, i una altra, Sob pressão, que parla dels metges i els infermers, que han fet la seva feina amb tanta intensitat, amor i sacrifici.
— Aquesta la va gravar amb el músic Chico Buarque.
— Una trobada molt interessant. Chico compartia amb mi aquesta sensibilitat en un moment tan dramàtic i preocupant. La vaig escriure amb Ruy Guerra, moçambiquès que ha fet tota una carrera en el cine al Brasil i que de vegades escriu cançons.
— Tots aquests temes tenen relació amb alguna causa d’índole social o humanitària. ¿Aquest és el significat primordial que vol donar a la música?
— Absolutament. Les qüestions socials han sigut sempre molt importants en les meves cançons, tot i que en tinc d’altres que parlen de l’amor, de la festa, i d’això i d’allò. Però sempre hi ha les que posen l’accent en el sentit de la responsabilitat.
— Actua al Festival Temporada Alta de Girona amb una banda plena de fills i nets.
— Hi ha la meva neta Flor, que té 13 anys i canta i toca una mica els teclats i la percussió. Hi havia d’haver dos fills meus, però un, el bateria (José), es va trencar el tendó d’Aquil·les i no ha pogut venir. Sí que hi ha l’altre, Ben, i un altre net, João. El missatge d’aquesta gira és ressaltar la importància de la família i de l’educació que es transmet de pares a fills i a nets.
nles formes, però alguns recursos desvelen reiteració. És el cas de la insistència dels motius musicals o els freqüents traspassos de la quarta paret, en què els personatges es dirigeixen al públic, acusacions en present que reafirmen la vigència del text.
Però és en la part actoral on l’obra treu les urpes. Ajudat en els assajos per una traductora, el director lituà ha aconseguit que la companyia respiri conjuntament. Julio Manrique com a Vània se submergeix sense complexos en el patetisme del personatge, salta amb resolució del drama al to grotesc, gairebé de vodevil, amb el qual es rematen algunes escenes clau. Júlia Truyol i Raquel Ferri es reivindiquen com dues grans intèrprets capacitades per als repertoris de més alt nivell. També fa goig veure Ivan Benet i Lluís Marco explorant els registres més curiosos que planteja el muntatge, un èxit de la temporada que arribarà al Lliure al novembre.
n