Forta identitat sud-coreana

Corea del Sud ha vist clarament el filó d’un audiovisual amb marcat caràcter i es disposa a explotar-lo. En aquest sentit, ‘El juego del calamar’ es manté molt fidel a la idiosincràsia del país.

La sèrie sud-coreana El juego del calamar ens enganxa per la mateixa raó que en els últims anys ens han fascinat un grapat de pel·lícules procedents d’aquest país. De vegades no acabem de comprendre, des de la nostra perspectiva occidental, certs conceptes. De vegades riem amb situacions que en la cultura i forma de vida coreanes són corrents i tràgiques. Recordo una seqüència de The host, el tercer llargmetratge de Bong Joon-ho, que té lloc en un funeral col·lectiu. Els personatges ploren convulsament, de manera histriònica, però és així en una realitat que nosaltres no comprenem, o ara entenem millor gràcies al pròsper i atractiu audiovisual sud-coreà. Paràsits, l’últim film de Bong Joon-ho, va ser la clara demostració de com aquesta imatgeria tan particular –tot i que connectada amb certes pel·lícules europees dels anys 60 firmades per Joseph Losey o Pier Paolo Pasolini– ens podia conquistar a tots amb un èxit inusitat. Ara són les telesèries les que juguen un paper similar. La indústria audiovisual de Corea del Sud ha vist clarament el filó i es disposa a explotar-lo.

Concepció personal

Però el millor d’El juego del calamar és que tot el que proposa ho fa des d’una concepció personal, sabent que ara mateix el que arriba d’aquesta cinematografia té un mínim èxit assegurat. La sèrie funciona amb les seves armes, sense donar treva a l’espectador ni emmotllar-se a les seves previsions. Park Chan-wook, l’altre gran cineasta del moment, va passar a la televisió el 2018 amb una adaptació de la novel·la de John le Carré La chica del tambor.A la seva manera, es va occidentalitzar. I ara prepara The sympathizer, una minisèrie per a HBO amb Robert Downey Jr. Bong Joon-ho va debutar a Netflix fa quatre anys amb Okja, i aquesta continua sent, avui dia, la seva pitjor pel·lícula. Però el creador d’El juego del calamar, Hwang Dong-hyuk, director i guionista de curta i poc celebrada carrera, no ha apel·lat a altres convencions que no siguin les del seu propi país: el nom de la sèrie procedeix d’un joc infantil molt popular als anys 70 que aquí es converteix en qualsevol cosa menys en una experiència lúdica.

I tornem a la pregunta d’abans. ¿Per què enganxa tant fins a convertir-se en un altre fenomen de l’streaming que no para? Sens dubte per la seva manera de convertir en espectacle, al principi una mica còmic, després bastant desolador, una història aferrada a la realitat de les crisis socials i econòmiques que ens envolten. També per la seva mètrica tan particular, aquesta manera de narrar sense massa el·lipsis i estirant de vegades les situacions al màxim, com passa d’altra banda als mangues japonesos i a gairebé totes les pel·lícules d’acció sudcoreanes, pròdigues en detalls que a qualsevol cineasta occidental li semblarien d’allò més prescindible. És un altre imaginari, i això sempre va bé quan el nostre s’esgota. Va passar fa més de mig segle quan Occident va descobrir Akira Kurosawa i tant als Estats Units com a Itàlia es van dedicar a adaptar les seves històries de samurais en forma de ‘western’.

Llunyà i pròxim

El que passa en El juego del calamar ens sembla alhora llunyà i pròxim. De fet, juga amb alguns codis universals: les violentes proves que passen els seus protagonistes, culminant amb la del títol de la sèrie, evoquen els combats de gladiadors, els jocs de rol i els videojocs. I la seva visible al·legoria sobre el sistema capitalista, tot i que fàcil, també és un element a tenir en compte: el creador de la sèrie va prendre nota d’uns fets ocorreguts el 2009, quan una companyia d’automòbils sud-coreana va deixar al carrer més de 2.500 treballadors, i la majoria van ocupar la planta i van ser desallotjats de forma violenta per la policia. Hi ha en la sèrie una sorpresa final que converteix el seu protagonista, el jugador 456, en un titella del destí. Comença el relat sent un tipus tan esbojarrat i poc empàtic com el protagonista de The host, però després de les proves viscudes i els amics perduts, res serà el mateix. L’audiovisual coreà ens fascina, i no és complaent.

L’audiovisual sud-coreà ens fascina pel que té de llunyà i alhora de pròxim, i no és gens complaent

n

El megaèxit planetari d’‘El juego del calamar’, sèrie sud-coreana de Netflix que s’encamina a ser la més vista de la plataforma, si no ho és ja, perquè això és qüestió de dies, convida a fer reflexions més pausades sobre el fenomen. Els crítics de cine Quim Casas i Nando Salvà es posicionen al respecte.

lA

adiós, idiotas > De Albert Dupontel. Amb Virginie Efira i Albert Dupontel. 12 Anys. França. 2020. Comèdia. 87 min. uQuan Suze Trappet s’assabenta als 43 anys que està greument malalta, decideix anar a la recerca del fill a què es va veure obligada a abandonar quan tenia 15 anys. La seva recerca administrativa li farà conèixer a JB, un home madur en plena depressió, i al Sr. Blin, un arxiver. Boliche (VOSE), Verdi (VOSE).

¡a todo tren! Destino asturias > De Santiago Segura. Amb Santiago Segura i Leo Harlem. 7 Anys. Espanya. 2021. Comèdia. 88 min. uRicardo