Pros i contres
Morirem resignats
El gran dilema que planteja L’oncle Vània, de Txékhov, és la lluita entre la incertesa del que pot ser i la certesa del que és. El dubte genera alternatives (ser feliç o ser desgraciat són opcions possibles) i la veritat és terrible. Ens aboca al «morirem resignats», després d’una existència «difícil i amarga». El plany de la jove Sònia a favor de la misericòrdia, de la compassió per aquells que han perdut l’alè (ella mateixa i el seu oncle), és un dels finals més terribles i memorables de la història. De fet, tota la peça s’encamina a aquest final. La veritat del que som ens aboca a la tristesa, i només hi podem lluitar amb la resignació de qui ha renunciat a les expectatives.
L’oncle Vània que ha estrenat Oskaras Koršunovas a Temporada Alta (i que es veurà al Teatre Lliure al mes de novembre) és una colossal reflexió sobre aquest temps de certeses irrevocables. Amb una barreja insòlita de naturalisme, comèdia, estridència i serenor, d’estranyament, de passió i desafecció, fa palesa la pastositat del conflicte entre els desitjos i la realitat. Fa visibles i palpables els dies de la buidor, en un muntatge on percebem la «dissolució gradual indiscutible» de les nostres pròpies ànimes.
Un altre volcà
Ara és el volcà. Al sector més ultramuntà de Junts el molesta que acapari tanta atenció de TV-3. Lluís Puig, diputat del Parlament des de Waterloo, i Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de l’expresident Puigdemont i investigat per finançament il·legal, van escriure a Twitter la seva incomoditat pel que consideren una excessiva cobertura de La Palma. «¿És perquè pertany al continent africà?, ¿o per la seva espanyolitat?», es preguntava Puig. «¿No passa res al món que tingui més interès per als catalans? Vergonya informativa», rematava Alay.
Després de menjar procés amb patates dia, tarda i nit, després d’haver-nos ennuegat amb jornades històriques que ja ningú recorda, després de veure magnificat qualsevol xiulet polític dels líders independentistes, aquesta mena de gelosia informativa resulta sorprenent. Però, sens dubte, hi ha una cosa pitjor. Aquests tuits són execrables no per divergents, sinó per la superioritat que destil·len. Pel menyspreu. Qualsevol cosa relativa a Espanya només pot ser notícia si és sinònim de tots els mals del món. L’aversió com a columna vertebradora d’una facció de l’independentisme que no aglutina majories, però sí una minoria tòxica. Que no es torni volcà.