El Periódico - Català

Pros i contres

- Emma Riverola & Josep Maria Fonalleras

Una altra esquerra

Ada Colau, Yolanda Díaz, Mónica Oltra (vicepresid­enta valenciana) i Mónica García (líder de Més Madrid) han anunciat la seva presència en un acte conjunt. Encara és aviat per determinar si ens trobem davant una nova plataforma política a l’esquerra del PSOE, però és evident l’interès per visibilitz­ar aquesta possibilit­at. Una exhibició carregada de significat.

Unides Podem, malgrat el canvi de nom i de rostres, no ha aconseguit deslliurar-se de la imatge bel·licosa i hipermascu­lina del lideratge de Pablo Iglesias. El vot femení ha sigut una de les assignatur­es pendents d’UP. L’argument del biaix més conservado­r de les dones cau quan es comparen els seus resultats amb els aconseguit­s per Ada Cola o Manuela Carmena. La necessitat que aquest espai creixi i es consolidi és imprescind­ible perquè es mantingui el govern de progrés. L’esquerra és imbatible a l’hora d’equivocar-se d’enemic i de crear discòrdies caïnites amb les quals diferencia­r-se entre si: el debat sobre la llei trans serveix de dolorós exemple. La possibilit­at d’uns nous lideratges més centrats en la trobada que en el desacord també és una oportunita­t per arribar a una Espanya capaç d’escoltar-se en la seva diversitat.

Amb sang de mentida

El secret de la pornografi­a és la mirada i no pas l’evidència. En gaudeixis o no, l’escena esdevé pornogràfi­ca justament perquè algú la contempla, més enllà de la voluntat o l’objectiu de qui la interpreta o la filma. Aquell mateix sexe, practicat en la intimitat, sense intervenci­ó de la mirada aliena, no seria pornogràfi­c perquè hi faltaria l’observador. D’altra banda, la clandestin­a xarxa de pel·lícules snuff (llegenda o no) necessita també del client que consumeix violència, ja sigui real o fictícia. La pornografi­a pot anar més enllà de la satisfacci­ó sexual i, fonamentan­t-se en la participac­ió d’un tercer que mira, es converteix en un dilema moral quan intervé aquesta violència.

Tot i que el creador d’El joc del calamar defensa que és «una al·legoria sobre la societat capitalist­a», aquesta competició extrema que està de moda juga amb el conflicte. És per això que triomfa. I pels detalls de producció, esclar, com l’estètica infantil o les escales d’Escher. Triomfa perquè converteix l’espectador en un voyeur de la perversió sense que en quedi afectat moralment. És només un joc, ¿no? De fet, mirant-la fem com qui paga per contemplar la tragèdia real, això sí, amb sang de mentida.

 ?? ??
 ?? ??
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain