Pros i contres
Una altra esquerra
Ada Colau, Yolanda Díaz, Mónica Oltra (vicepresidenta valenciana) i Mónica García (líder de Més Madrid) han anunciat la seva presència en un acte conjunt. Encara és aviat per determinar si ens trobem davant una nova plataforma política a l’esquerra del PSOE, però és evident l’interès per visibilitzar aquesta possibilitat. Una exhibició carregada de significat.
Unides Podem, malgrat el canvi de nom i de rostres, no ha aconseguit deslliurar-se de la imatge bel·licosa i hipermasculina del lideratge de Pablo Iglesias. El vot femení ha sigut una de les assignatures pendents d’UP. L’argument del biaix més conservador de les dones cau quan es comparen els seus resultats amb els aconseguits per Ada Cola o Manuela Carmena. La necessitat que aquest espai creixi i es consolidi és imprescindible perquè es mantingui el govern de progrés. L’esquerra és imbatible a l’hora d’equivocar-se d’enemic i de crear discòrdies caïnites amb les quals diferenciar-se entre si: el debat sobre la llei trans serveix de dolorós exemple. La possibilitat d’uns nous lideratges més centrats en la trobada que en el desacord també és una oportunitat per arribar a una Espanya capaç d’escoltar-se en la seva diversitat.
Amb sang de mentida
El secret de la pornografia és la mirada i no pas l’evidència. En gaudeixis o no, l’escena esdevé pornogràfica justament perquè algú la contempla, més enllà de la voluntat o l’objectiu de qui la interpreta o la filma. Aquell mateix sexe, practicat en la intimitat, sense intervenció de la mirada aliena, no seria pornogràfic perquè hi faltaria l’observador. D’altra banda, la clandestina xarxa de pel·lícules snuff (llegenda o no) necessita també del client que consumeix violència, ja sigui real o fictícia. La pornografia pot anar més enllà de la satisfacció sexual i, fonamentant-se en la participació d’un tercer que mira, es converteix en un dilema moral quan intervé aquesta violència.
Tot i que el creador d’El joc del calamar defensa que és «una al·legoria sobre la societat capitalista», aquesta competició extrema que està de moda juga amb el conflicte. És per això que triomfa. I pels detalls de producció, esclar, com l’estètica infantil o les escales d’Escher. Triomfa perquè converteix l’espectador en un voyeur de la perversió sense que en quedi afectat moralment. És només un joc, ¿no? De fet, mirant-la fem com qui paga per contemplar la tragèdia real, això sí, amb sang de mentida.