Paral·lelismes Els bojos (feliços) anys 20
Es va deixar passar l’oportunitat de muntar una campanya per incentivar la lectura en la franja que més ho necessita: la de la preadolescència La dècada em recorda els grans magatzems on posen música alegre perquè consumeixis molt i de pressa
Que seran bojos ho tenim tots taxativament clar. El que encara no sabem és si seran feliços.
Malgrat que ja ens acostem al 2022, i de moment el més esbojarrat ha sigut un concert asseguts en cadires i el més temerari, entrar a orinar en un bar oblidant la mascareta a la taula de la terrassa, els experts continuen vaticinant que acabem d’arrencar una dècada que serà molt similar al desenfrenament dels bojos anys 20 (o els feliços anys 20) del segle passat.
De moment, jo només desitjo que no siguin tan bojos per tornar a viure sense penicil·lina, inventada cap a finals d’aquella dècada, i busco al meu voltant luxosos mobles d’art-déco, tot i que de moment només en veig d’Ikea.
És cert, clar, que els paral·lelismes queden macos: llavors també se sortia d’una pandèmia global (la grip espanyola) i la gent es va animar a estrenar cotxes i a pagar electrodomèstics a terminis. I que, després de tanta vida gris, s’anhela la brillantor d’una dècada associada al jazz, al xarleston, a l’estrèpit de trompetes i tambors, als serrells bufons i als novel·listes amb molta classe.
No puc evitar pensar, tanmateix, que llavors aquella pandèmia havia segat gairebé 50 milions de vides, a les quals caldria sumar-hi els més de 20 milions de morts de la Primera Guerra Mundial. Del trot del feixisme a Europa millor que no en parlem, perquè la veritat és que els vestits de Coco Chanel eren molt bonics; les ocurrències de Breton, molt agosarades, i els quadros de Klee, preciosos.
La dècada, vista ara, i conegut el seu desenllaç, em recorda una mica aquests grans magatzems on posen música alegre a massa volum perquè consumeixis molt i ràpid.
«¡La vida cantava a la cantonada esperant l’hora de sopar! ¡La vida repartia còctels al carrer! ¡Hi havia dones grans entre aquella multitud, convençudes que podrien participar en una carrera de cent iardes, guanyant-la!», va escriure, no sense sornegueria, Fitzgerald, el gran novel·lista de la famosa dècada, a Hermosos y Malditos. En una altra, Suave es la noche, presenta un personatge que s’embolica a consumir de forma obsessiva: «Tot el sistema, a mesura que avançava amb el seu pes abassegador, eixordador, donava una brillantor febril a alguns dels actes més característics de Nicole, com comprar en grans quantitats, de la mateixa manera que es reflectien les flames al rostre d’un bomber que es manté al seu lloc davant un foc que comença a propagar-se».
Durant mesos, amb l’hostaleria tancada o restringida, molts s’han sentit El Gran Gatsby, per citar una novel·la més del mateix escriptor, organitzant xeflis a casa seva. I potser els botellons són el nostre equivalent dels antres clandestins durant la Llei Seca. I les compres per internet puguin ser encara més veloces. De gàngsters sempre n’hi ha hagut i sempre han portat vestit, tot i que sovint, a més, tenen càrrecs directius en les elèctriques.
De la mateixa manera que ens podíem treure la mascareta per consumir, en un futur sense la mascareta podrem consumir encara més. I si la Covid va viatjar més ràpid que algunes pandèmies passades gràcies a la globalització, nosaltres viatjarem més per sobreposar-nos a la tristesa.
Però, si un s’hi fixa, totes les grans novel·les sobre aquella època són exquisides, sí, però amb una elegància desesperada i trista. Totes retraten l’eufòria per remarcar la ressaca. Totes parlen d’una festa, d’una dècada, que va acabar, cap al 1929, amb un crac borsari, amb un llum d’aranya de vidre caient amb tot el pes del luxe al centre de la pista. Pel que sigui que arribi, obriré una ampolla.
Si la Covid va viatjar més ràpid que les pandèmies passades per la globalització, nosaltres viatjarem més per refer-nos de la tristesa
Pn