Un calamar català

El coreà està de moda. La sèrie El juego del calamar ha incrementat l’interès per Corea del Sud i per la seva llengua, la seva grafia i la seva cultura en general.

El coreà el parlen 78 milions de persones. La llengua és la utilitzada a les dues Corees i en una part diminuta de la Xina. Al Regne Unit s’ha detectat un increment del 76% d’usuaris en l’aplicació d’aprenentatge Duolingo, per practicar coreà des de l’aparició de la sèrie. Gairebé vuit milions de persones estan intentant aprendre la llengua del calamar.

No es tracta de fer una crítica de la sèrie de la qual tothom pregunta si has vist. La reflexió se centra que hi ha d’haver qualitat en la producció, imaginació en la trama i en l’escenografia, bons diàlegs, una atractiva elecció d’actors i, en definitiva, intel·ligència en la utilització dels diners invertits.

Tot condueix a preguntar-se com una sèrie en un idioma tan minoritari es converteix en una moda que activa l’interès per la llengua utilitzada. Millor que qualsevol immersió lingüística.

Vivim en l’època de les versions originals. El públic jove, i el menys jove, va descobrir fa temps que la veritat es troba en les versions originals. Això clarifica una qüestió central: la importància no està en l’idioma, que ve de fàbrica, sinó en la qualitat del producte audiovisual.

Amb això vull dir que les potències de la distribució de sèries, Netflix o Disney, tenen la seva prioritat en la qualitat dels muntatges i no en l’idioma triat. Aquest és el paràmetre en què s’ha de treballar, i no a obligar a rodar en una llengua o una altra. Els exemples els tenim en la qualitat de les sèries nòrdiques.

Des d’aquests paràmetres la crítica a la nova llei general de comunicació audiovisual està mal enfocada. El que cal enfortir és la indústria i no la seva filologia. La sèrie Merlí en va ser un exemple, i l’interès que va suscitar per la llengua que utilitzaven els actors a tot Llatinoamèrica, un èxit. Com el coreà del calamar.