«A les nenes també les han oprimit les seves mares i àvies»
La professora d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona presenta el primer manual de síntesi de la història de les dones a Occident publicat a Espanya. El llibre inclou des de la Grècia antiga fins a l’actualitat i l’autora combina el seu coneixement acadèmic amb l’experiència quotidiana, un plantejament propi que anuncia ja des de la portada, on apareix la seva imatge als 18 anys. — Comença amb una cita d’Éliette Abécassis: «Els filòsofs es van equivocar perquè no tenien nadons. Ni Sòcrates, ni Kant, ni Sartre, ni ningú havien tingut nadons per comprendre la vida».
— Els qui han opinat i pontificat sobre la vida al llarg de la història són, paradoxalment, els homes, que no donen la vida, mentre que les dones no han tingut res a dir. Que un altre ésser depengui de tu ho relativitza tot i aquesta dimensió emocional s’hauria d’integrar en el discurs històric.
— ¿La filosofia ha sigut històricament misògina?
— Gairebé tots els filòsofs han sigut misògins; n’hi ha alguns que no, però són la minoria. Rousseau advoca pels drets de l’home, però no de la dona. És paradoxal que les revolucions per a l’alliberament de la condició humana s’hagin fet amb idees que exclouen la meitat de l’espècie. ¿Nietzsche era transgressor? ¿Per a qui?
— Al llibre adverteix que la seva escriptura és directa i no ha sigut revisada. ¿Això no es considera poc acadèmic?
— Escric sense autocensurar-me, a la primera i sense revisar, però distingint molt clarament entre afirmacions objectives i components subjectius. Els textos acadèmics solen prescindir de la part emocional i a mi m’interessava donar una visió holística de les persones. Hi ha racionalitat, però també emocionalitat.
— Afirma que no té voluntat de pontificar.
— És un manual, un de tants que podrien haver-se escrit. Vaig pensar que podia ser útil, però és totalment discutible, no és catequesi.
— El llibre arrenca definint què és una dona. ¿Era necessari?
— M’interessava precisar què és una dona, què és una femella, un gènere, una persona... Quan em van encarregar fer una assignatura sobre història i gènere en l’època moderna, vaig pensar: ¿Història i gènere? Jo no soc ni un gènere, ni un número, ni un sintagma preposicional (tipus senyora de...). Soc una dona i me’n sento orgullosa.
— ¿Què implica dir gènere en lloc de dona?
— Sembla més neutre, més asexuat, més acadèmic. Em sembla irreal, una categoria sobreposada.
—Vostè no parla d’Antropocè, sinó de Fal·locè.
— Perquè no és un llibre d’història ecològica, és un llibre d’història de la dona. També parlo de ginofòbia, la mania dels homes cap a les dones.
— Ginofòbia ve de l’arrel grega gyné-, que significa dona. ¿Tot va començar a la Grècia clàssica? ¿La culpa és d’Aristòtil?
— No, és més antic. I tampoc hi ha un sol culpable de la subjecció de les dones, és un sistema global. Hi ha un discurs filosòfic, però també un discurs mèdic, que és menys conegut. Tot això deriva en una necessitat de protegir i tutelar les dones pel seu propi bé. Però no tot respon a la ginofòbia, moltes vegades és un procés inconscient.
— ¿Per exemple?
— La inculturació més potent és la que s’interioritza i es transmet de manera inconscient. Les nenes han sigut les oprimides de les oprimides, perquè també les han oprimit les seves mares, les seves àvies i tot el cos familiar. Les mares i àvies emmotllen les nenes perquè no desentonin en la societat. No és sadisme, és adaptació al medi; ho fan perquè no pateixin.
— ¿A vostè també la van inculturar a casa?
“
«La dimensió emocional hauria d’integrar-se en el discurs històric» «Dir ‘gènere’ en lloc de ‘dona’ sembla neutre, asexuat, més acadèmic» «No és veritat que les dones hagin estat confinades a l’espai domèstic»
— En el meu cas la persona que m’inculturava era la meva àvia, una dona de classe molt humil. Jo vaig néixer a finals del segle XX a l’Escala però em van educar de manera bastant rígida amb valors del 1910.
— La història de les dones és una lluita entre la identitat autopercebuda i la que se’ns atribueix.
— Les dones han hagut d’enfrontar-se a les identitats que els altres els han anat construint i també a les expectatives d’altres. Durant moltes etapes de la història semblava que les dones havien d’encotillar-se en una identitat única que decidien uns altres.
—Al llibre cita dones que van desafiar la identitat imposada.
— Isabel I d’Anglaterra, per exemple, que malgrat rebre unes pressions brutals mai es va casar perquè li devia importar un rave perpetuar-se biològicament i no volia que la dominés el marit. O Sor Juana Inés de la Cruz, que no volia casar-se i es va fer monja per poder cultivar el seu intel·lecte al convent.
—Vostè discuteix que l’esfera pública hagi sigut dels homes, i la privada, de les dones.
— No és veritat que les dones hagin estat històricament confinades a l’espai domèstic. Han utilitzat de manera diferent els espais, però no han sigut absents de l’espai públic.
— A més de bibliografia acadèmica, inclou moltes referències de la cultura popular.
— M’agrada molt la música de tot tipus i he manllevat alguns títols com Las chicas son guerreras, de Coz, o Sex machine, de James Brown, per parlar de la sexualització del cos de les dones.
— El seu discurs no és de bons i dolents.
— No tinc una mirada complaent, no plantejo que ells són els botxins, i nosaltres, les víctimes; les relacions són més complicades. A mi hi ha coses de Simone de Beauvoir que no m’agraden gens.
Dimecres, 13 d’octubre del 2021 |