Los Negativos La llegenda de l’‘underground’ barceloní surt a la llum
El periodista Àlex Oró rastreja a ‘¡Bony es Dios’ la història del grup, des dels seus inicis com a joc de rol fins a la tragèdia que va enfosquir la publicació del seu últim disc, passant per ‘Piknik caleidoscópico’, cim del pop psicodèlic en castellà.
Entre les moltes llegendes subterrànies que han configurat la història cultural de Barcelona en les últimes dècades, la de Los Negativos és una de les més boniques. També és una mica trista. Los Negativos van ser un grup majúscul el primer elapé del qual, Piknik caleidoscópico (1986), ocupa un lloc de privilegi al panteó dels millors discos de pop en castellà mai publicats. L’excel·lència de les seves cançons, amb unes lletres que volaven molt per sobre de les dels seus contemporanis, va xocar amb els prejudicis dels qui es van negar a prestar-los atenció només perquè havien sorgit de l’escena sixties i mod barcelonina de mitjans dels 80. Revivalistes, van dir d’ells. En realitat, les riques composicions de Los Negativos
desbordaven àmpliament les costures de la roba dels 60 que vestien els seus membres, però aquell malentès inicial marcaria per sempre la carrera d’un grup que va poder regnar i es va quedar a dos pams de la glòria.
La seva història, en qualsevol cas, mereixia ser explicada. L’encarregat de fer-ho, i de manera exemplar, ha sigut el periodista lleidatà Àlex Oró, que ha dedicat els últims cinc anys a recopilar testimonis i documents i a abocar-los a les més de 400 pàgines de Los Negativos. ¡Bony es Dios! (editorial Milenio), el llibre definitiu sobre la banda barcelonina.
«No fa falta ser Sabina o Héroes del Silencio per tenir una biografia. Els grups underground també mereixen ser recordats i explicats», afirma Oró, que, més enllà de la seva condició de fan, esgrimeix un altre argument per justificar l’existència d’un llibre com aquest: «Los Negativos són un cas paradigmàtic. La seva història és la de moltes altres bandes que van aparèixer la segona meitat dels 80; grups que van aconseguir publicar un o dos discos i que van acariciar la professionalització però mai van acabar d’arribar-hi».
El que distingia Los Negativos de tots aquests grups era el seu emocionant afany a declarar la guerra a la vulgaritat, com deia un vell anunci de Licor 43, i construir un univers propi; un lloc en el qual les influències sixties es barrejaven amb els ecos de les seves mil lectures (Lewis Carroll, Tolkien, els simbolistes francesos, Oscar Wilde, els surrealistes, Enid Blyton...) i amb una peculiar manera d’observar i interpretar el seu entorn per conformar unes cançons en les quals a un li vindria de gust quedar-se a berenar.
«Tampoc teníem uns referents gaire sofisticats –assenyala Carles Estrada, cantant, baixista i fundador del grup–. Les nostres influències eren bastant bàsiques, però amb això vam ser capaços de crear un món molt personal. Al cap i a la fi, tot va néixer d’un joc i potser això és el que ens va diferenciar: nosaltres jugàvem i d’altres, no».
Tot va néixer d’un joc. El que es van inventar dos adolescents, Carles Estrada i Valentí Morató, que s’havien conegut en un autobús de la línia 19 de camí a l’institut. En aquest joc, que van batejar amb el nom de Duplexin, els participants formaven bandes de rock, componien cançons i publicaven discos. Tot sobre el paper, sense tocar una sola nota. La posterior existència de Los Negativos va ser, en certa mesura, una projecció de tot el que Estrada i Morató havien imaginat quan jugaven. Per això, el disc amb què el grup va posar fi a la seva guadianesca carrera el 2015 es diu Duplexin.
Però abans d’arribar a aquest tancament van passar moltes coses, i totes s’expliquen a Los Negativos. ¡Bony es Dios! (el títol al·ludeix a un crit de guerra encunyat per la banda en homenatge al més psicodèlic dels pastissets). Estrada i Morató van muntar un grup de veritat i van consolidar una formació estable en companyia d’Alfredo Calonge (veu i guitarra) i Robert Grima (guitarra); van publicar un elapé, Piknik caleidoscópico, que es va convertir en objecte d’un culte fanàtic; van perdre el nord amb el seu segon àlbum, 18º sábado amarillo
(1987), una irregular però apreciable col·lecció de cançons dinamitades per una producció i unes barreges del tot equivocades; es van separar; van tornar a intentar-ho amb nous músics i un disc al qual ningú va parar atenció (Puzzle, 1996); es van retrobar a Dandies entre basura (2009), i van tancar el cercle amb Duplexin
(2015), un elapé esplèndid marcat per la tragèdia: durant la gravació, Morató va patir un ictus i Calonge va morir d’un atac de cor.
Aquest final projecta una ombra d’aflicció i nostàlgia sobre una història que arrenca a mitjans dels 80, en un moment en el qual els grups de la nova onada madrilenya havien començat a canviar cap a una comercialitat estèril i Barcelona agitava la bandera del pop més excitant amb una sèrie de bandes ancorades en les subcultures que operaven a la ciutat (Loquillo y Los Trogloditas, Los Rebeldes, Brighton 64, Decibelios, Desechables). Los Negativos van néixer en aquest context, però des de molt aviat van mostrar una clara voluntat de transcendirlo. «A diferència de la majoria [de grups], que es dedicaven a imitar els de la primera fornada, ells eren diferents. A nivell d’avantguarda i estètica [...] anaven un pas endavant». Ho diu al llibre Loquillo, que va ser un dels primers valedors del grup i que el 2016 va incloure al seu disc Viento del este una versió de Viaje al norte, una de les cançons de Piknik caleidoscópico.
«Quan vaig entrevistar Loquillo em va impressionar l’amor amb què parlava de Los Negativos –relata Oró–. I això ha sigut una cosa molt generalitzada. De fet, quan em posava en contacte amb gent i citava el nom del grup, tothom s’hi bolcava. No he trobat ningú que em digués una mala paraula sobre ells. Al contrari, el que m’he trobat és gent que els estimava molt».
«A la gent li agrada molt el maleïdisme; si haguéssim tingut èxit no ens estarien igual», fa broma Estrada, que apunta, de nou, a les lletres com el factor clau a l’hora de generar aquest grau de devoció i empatia. «Hi ha molts grups amb bones cançons i un directe de l’hòstia però amb els quals és difícil sentir-se identificat perquè no entens el que diuen o perquè no importa gaire. Nosaltres volíem parlar de les coses i els llocs que coneixíem. No tenia sentit parlar de Hyde Park o Portobello perquè érem uns tios de Barcelona i la nostra ciutat ens ha configurat, en el bo i en el dolent. I, tot i que no siguis de Barcelona, les nostres lletres són plenes d’imatges suggeridores que la gent ha pogut viure i interpretar a la seva manera».
Aquella Barcelona
Aquesta connexió del grup amb la seva ciutat la tenia molt present Àlex Oró quan va decidir posar-la com a subtítol al llibre Biografía oral de un grupo de Barcelona. «Los Negativos eren uns grans observadors de tot el que els envoltava i algunes de les seves cançons parlen molt explícitament de la seva ciutat –comenta–. I a més, estan molt vinculats a una sèrie d’espais emblemàtics, ja desapareguts, de l’escena musical barcelonina, com el Casal dels Transformadors o l’antic Zeleste del carrer Argenteria». També la Recta de l’Estadi, on, en el marc de les festes de la Mercè de 1986, Los Negativos van oferir el concert més multitudinari de la seva història.
Que hagin sigut un autor i una editorial de Lleida els que hagin rescatat la memòria d’aquesta llegenda de l’underground barceloní (i del pop espanyol) potser ens revela alguna cosa sobre el menyspreu amb què la capital catalana tracta el seu patrimoni musical. Estrada prefereix no fer retrets. «No penso si la ciutat o el públic o la història han sigut justos amb nosaltres. Les coses han sigut així i jo m’ho he passat molt bé. Si haguéssim fet les coses d’una altra manera, potser hauríem pogut tenir més èxit, però... Quan penso en Los Negativos em sento orgullós. I això val més que res».
Loquillo va ser un dels grans valedors del grup i va gravar una de les seves cançons