El desert etern
Autora de dos poemaris (Anamnesis i , llibre pel qual va obtenir el Premi Internacional de Poesia Sor Juana Inés de la Cruz el 2017), la primera novel·la de Clyo Mendoza (Oaxaca, Mèxic, 1993) destil·la la força imperativa de l’ombrívol, l’espectral, el doble i la mort.
És una novel·la impossible de reduir al pes de la trama perquè el text navega per un radical qüestionament de la realitat i del mateix artefacte literari gràcies al constant canvi del punt de vista sobre el qual pivoten unes històries fragmentades i repetitives –per moments imperiosament inconnexes– que obliguen que el lector es pregunti a cada moment què està llegint: ¿poesia?, ¿ficció?, ¿assaig sobre la veritat paranoica i els estats alterats de consciència?, ¿tractat de mitologia arcaica?, ¿tot això alhora?
En una primera instància llegim el cadàver d’un nen, la guerra eterna, la història oblidada en la nit dels temps d’uns atroços assassinats, la dissidència d’uns personatges que fugen de l’establert (denomini’s home, dona o animal), llegim les vides de Juan i Lázaro, que noten com la mort els «creixia com una idea semblant a la de l’horitzó llarg, desèrtic», llegim el sentit sagnant de l’element maternal en dones que creuen estar embarassades quan només nien el sentit d’un buit, llegim de quina manera els morts caminen «construint una ombra», llegim la vida de Cástula, la de Salvador,
María i Daniela. El que uneix totes aquestes històries trencades és l’espai del desert en unes veus que recorden el que Rulfo va aconseguir als seus contes gràcies al pols d’una oralitat arquetípica i que a Mendoza li permet aglutinar les cinc parts de la novel·la: La idea del cuerpo, Anatomía de una sombra, El cuerpo anagramático, El otro de sí mismo Autopsia.
iEn una segona, Furia esdevé violència esquinçada pel desig i la bogeria, els dos grans temes que travessen tot el text. Mendoza aconsegueix així delinear uns personatges ancorats pel discurs amorós d’una memòria atàvica que no poden recordar perquè és una memòria que observa les lleis de la por, del pecat, del sagrat, de l’oníric, de la soledat, del temps (que mai cura), de l’angoixa, de la culpa (que ni s’oblida ni es perdona) i de la desesperació en una poètica altament irracional.
No se’n surt indemne
Amb ressò del William Faulkner d’Absalom, Absalom i del Cormac McCarthy de Meridià de sang, Mendoza recrea un llenguatge repetitiu i torna a narrar personatges i escenes que es perden i es reprenen en un substrat que es diria antropològic. De Furia no se’n surt indemne perquè l’autora ha marcat la seva escriptura amb la recerca de l’essencial, que la porta a través d’un temps molt antic i que, de manera estranya i paradoxal, condueix el lector a un laberint molt modern on l’espai del desèrtic i l’eternitat del que desitgem són una mateixa cosa.
n