C. Tangana i Santa Teresa
«Yo era ateo, pero ahora creo / Porque un milagro como tú ha tenido que bajar del cielo». Aquesta és la tornada d’Ateo, la cançó de C. Tangana que ha agitat Toledo (i les xarxes). Ja han de conèixer la història: el degà de la catedral va veure en la rima de C. Tangana «la història d’una conversió mitjançant l’amor humà» i va autoritzar el cantant a gravar el vídeo a la catedral amb Nathy Peluso. No cal ser un linx per intuir quin tipus de vídeo rodarien El Madrileño i Peluso, així que, quan el ball es va fer públic, l’escàndol va arrasar les xarxes, va motivar una queixa de l’arquebisbe, va causar la dimissió del degà i va donar peu a la convocatòria de la pregària d’un rosari públic davant el temple per reparar l’honor cristià empastifat. Per cert, al rosari van acudir una trentena de persones, la qual cosa hauria de servir, de nou, per calibrar de forma adequada la proporció entre la cridòria a les xarxes socials i la capacitat de convocatòria real al carrer. El triomfador de l’escàndol, sens dubte, és C. Tangana, que ha gaudit d’una promoció impagable.
El degà va defensar la seva autorització afirmant que el vídeo és «un llenguatge propi de la cultura del nostre temps i s’ha procurat mantenir un diàleg sincer amb les manifestacions culturals del moment, mirant de respondre al que avui ens demana l’Església». Té raó, C. Tangana i Nathy Peluso són exponents de la cultura d’avui. De la mateixa manera que, per exemple, Santa Teresa ho era de la seva època quan escrivia els seus versos místics: «Ya toda me entregué y di /y de tal suerte he trocado /que es mi amado para mí /y yo soy para mi amado». ¿C.Tangana és un místic? No ho crec. Però tampoc crec que el degà sigui un deshonor per a l’Església. Potser un ingenu. I sospito, tot i que no el conec de res, que és un tipus amb el qual es pot parlar de llibres i música, això que s’anomena cultura.
Com a club privat que és, l’Església té dret a imposar les seves pròpies normes d’admissió. En aquest sentit, entenc que a molts creients els disgusti el ball de C.Tangana i Peluso en temple sagrat. Ara bé, el degà mostra el camí cap a un altre tipus d’Església, més oberta a la realitat social. Al cap i a la fi, la cultura (ja sigui per descripció, adscripció o subversió) no deixa de ser l’expressió de les convencions i converses socials de cada moment històric. El degà és tan cristià com l’arquebisbe, però cada un defensa una visió diferent del que ha de ser la seva fe, la seva relació amb la resta de la societat i fins i tot l’ús dels seus temples. Els creients poden elegir a quin dels dos prefereixen (el degà és el que ha dimitit), però és evident que com més doni l’esquena l’Església a la societat més difícil li serà relacionar-s’hi. A la crisi de fe, a les esglésies buides i a la trentena que resen el rosari indignats de Toledo em remeto.
«Cuando el dulce Cazador /me tiró y dejó herida, /en los brazos del amor /mi alma quedó rendida». Seria divertit veure, per exemple, Rosalía i el seu nòvio, Rauw Alejandro, musicar (i ballar) versos de Santa Teresa. ¿El seu vídeo tindria cabuda a l’Església del segle XXI?
Seria divertit veure Rosalía i Rauw Alejandro, per citar algú, musicar i ballar versos de la mística. ¿Tindrien cabuda al temple?
n