Cantant en la foscor

El món ha canviat molt aquests dos últims anys. La manera com accedim i pensem en coses importants que abans donàvem per segures ha canviat. Viatjar, treballar, o l’accés a l’educació de nens i grans... han canviat tant en l’aspecte hipotètic com en el pràctic, adaptant-se a unes circumstàncies que molts de nosaltres no érem capaços d’imaginar. I coses més petites, detalls que abans potser se’ns escapaven per complet, imposen la certesa de la seva existència amb la contundència d’una necessitat inesperada.

Aquesta nova normalitat, que en diuen, desafia l’estàndard segons el qual interpretàvem les nostres vides, i ens obliga a adaptar-nos a l’inesperat, a la incertesa exacerbada que ha capturat les nostres vides. Per bé o per mal, tots hem descobert coses de nosaltres mateixos al llarg dels últims anys que poden arribar a canviar la manera com ens enfrontem al món. De les moltes coses que he descobert de mi mateixa durant aquest temps és que no importa quantes vegades vegi i escolti les cançons d’Inside, l’especial d’humor de Netflix de Bo Burnham, mai serà suficient. Mai m’avorriré de la intricada filigrana d’horror, humor i melodies tremendament enganxoses que semblen entossudides a convertir-se en la banda sonora d’un moment històric que recordarem durant la resta de les nostres vides.

El que per a alguns és entreteniment, per a mi s’ha convertit en una forma de teràpia, un ritual personal que em treu de les ombres, de la inevitabilitat d’una vida que de vegades em costa de comprendre. Bo Burnham ha posat melodia i lletra a aquestes angoixes que alimentem en secret, que es fan immenses quan les mirem de cara i decidim deixar de fingir que no les veiem. Bo Burnham ha sabut encapsular en 87 minuts d’absoluta genialitat el complex ecosistema de caòtica i dolorosa bellesa i estrident soledat que és l’existir en aquesta època que ens ha tocat viure. I jo trio cantar en la foscor, a ple pulmó i sense parar.

n

i companyes. Intentàvem obrir-nos camí en el terreny de l’evolució humana i vam pensar en la creació d’un grup interdisciplinari d’investigació; per això, amb la complicitat de Daniel Turbón i Alejandro Pérez, vam gosar proposar a Francis Clark Howell, Phillip V. Tobias i Emiliano Aguirre –als quals perseguien la premsa, autoritats i altres col·legues de renom– que es reunissin amb nosaltres en una cova local; com a El club dels poetes morts. Per a fortuna nostra, van acceptar tots tres. Una tríada –coses de l’atzar– nascuda el 1925; el mateix any de la publicació del primer homínid fòssil africà que va obrir l’apassionant i, en ocasions, polèmica recerca de la baula perduda: el Nen de Taung (Australopithecus africanus). Va ser una Jam Session, però en clau d’història de la ciència. Durant hores, rotant en diversos solos –monòlegs remarcats per anècdotes dels altres dos de la banda– aquella nit, al voltant a la llarga i massissa taula rural, una vintena de deixebles vam escoltar embadalits. La saviesa i veu d’Aguirre ens va seduir.

L’any següent fundàvem Homínid-Grup d’Orígens Humans a la UB, sense temps per incloure-hi Mary Leakey. També ens van deixar Francis, Phillip, Josep, John Desmond Clark i Jordi Sabater Pi... Ara, Emiliano. Però, ¿qui no ha sentit parlar d’Atapuerca en l’actualitat? L’imagino dient: «He vist coses que vosaltres no creuríeu. La primera mandíbula fòssil trobada a Atapuerca. Un santuari, patrimoni de la humanitat, a les portes d’Ibeas de Juarros». La diferència és que «tots aquells moments no es perdran en el temps igual que llàgrimes en la pluja». La seva veu continuarà escoltant-se entre les noves generacions.

Durant anys no va desistir en el seu afany d’impulsar la recerca a Atapuerca. Fins que hi va haver recompensa

P