Repartiment de seus Un assumpte capital
A ‘Inside’, Bo Burnham ha posat melodia i lletra a aquestes angoixes que alimentem en secret, que es fan immenses quan les mirem de cara En el debat sobre l’Espanya ‘policèntrica’, les províncies reclamen la mateixa descentralització que les seves autonom
El debat autonòmic passa ara per mantenir o treure de Madrid algunes de les institucions de l’Estat amb seu a la capital. Ha sigut el president valencià, Ximo Puig, l’encarregat de encendre la metxa de la mascletà en què, des dels partits a la dreta del PSOE, i fins i tot portes endins de Ferraz, van pel camí de convertir una controvèrsia agra i visceral sobre les comunitats; l’etern conflicte de les autonomies, injuriades per l’extrema dreta en la mateixa mesura que les formacions d’esquerra voldrien reconduir cap a un model federal el repartiment homogeni de competències i, sobretot, del finançament.
Però, ¿què passa quan aquesta descentralització s’està exigint des de les províncies respecte de la seva capital autonòmica? L’assumpte s’està discutint des de fa dècades i no hi ha partit que l’hagi resolt. Què passa quan qui es queixa és Zamora de Valladolid, Huelva davant Sevilla, Albacete respecte a Toledo, o Alacant i Castelló en les seves reivindicacions davant València.
Fa temps que Ximo Puig va deixar de ser un valor a l’alça a les files del PSOE per convertir-se en el líder regional amb més autoritat dins del partit, per tant qualsevol qüestió que plantegi ha de ser escoltada amb atenció. Dues legislatures consecutives al capdavant d’una autonomia tradicionalment considerada el graner electoral del PP li confereixen aquest benefici. I, no obstant, des de temps de Jaume I no hi ha dia que València no desperti els recels d’Alacant i Castelló. Al País Valencià, com a la resta del país, el policentrisme s’ha considerat un tema menor des de l’Espanya del 78 i els gestos de Puig cap a les seves províncies frontereres amb Múrcia i Catalunya han sigut voluntariosos, tot i que encara insuficients.
L’Espanya polifònica ja està sent assumida per altres barons i compta amb la complicitat de Pedro Sánchez i el rebuig de la direcció del PP. Es tracta d’extreure de Madrid la seu d’algunes institucions de l’Estat i reimplantar-les a la perifèria. Des del PSOE han transcendit dos suggeriments: Ports de l’Estat, a València i l’Institut Oceanogràfic, a Vigo.
L’aposta mereix un debat més ampli i evidencia que els anys transcorreguts des de l’inici de la Transició aparellen encara un model d’Estat que mereix certa tasca d’amaniment. L’Espanya de les autonomies se sosté sobre una paret sòlida, tot i que escantellada per alguns flancs. La capitalitat mai ha abandonat el camí de la susceptibilitat. Euskadi té el seu centre administratiu a Vitòria i no a Bilbao o Sant Sebastià; Castellala Manxa allotja la seu del seu govern a Toledo, però el Tribunal Superior de Justícia a Albacete, un model semblant al de Castella i Lleó, la capital de la qual, Valladolid, exerceix de seu de les seves tres principals institucions (la Junta, les Corts i la Presidència), mentre altres organismes de primer nivell es reparteixen entre Burgos, Palència, Zamora i Lleó. En molts casos, aquest repartiment no rebaixa la sensació de greuge de les províncies respecte a la capital de la seva regió.
La discussió sobre la centralitat de Madrid no és nova. Si fem una mica d’història, Valladolid, Sevilla, Cadis i fins i tot València i Barcelona durant la Guerra Civil van exercir aquest rol. Malgrat els arguments i la serietat amb què sembla estar elaborat el plantejament de vertebració, el mateix debat que han portat a col·lació les baronies del PSOE és des de fa dècades objecte de disputa en algunes comunitats on governen, entremesclats en el discurs de la centralitat i del repartiment de les inversions. L’interès de la ciutadania que la seva província allotgi una institució de l’Estat o de l’autonomia decreix en la mateixa proporció que la distribució dels diners beneficia o perjudica més unes que unes altres, dins de la mateixa regió. El problema no el tenen Madrid o Múrcia, totes dues uniprovincials, però sí els valencians, els gallecs, els extremenys o els andalusos. En aquest punt del debat, està fora de dubte que el policentrisme ha de passar necessàriament pel fet que l’autonomies allotgin algunes de les institucions de l’Estat i un finançament més just. Però també les províncies dins de la seva autonomia. Resolguem això primer i després ja es decidirà on ubiquem el Tribunal de Comptes.
Les autonomies haurien de tenir institucions de l’Estat i un millor finançament
Pn
n