Emiliano Aguirre, la veu d’Atapuerca
El difunt científic va situar la serra burgalesa al mapa de l’evolució humana
Complicat descriure al Joan, el meu primat, que per trucar per telèfon giràvem diverses vegades una espècie de ruleta. Més complicat és explicar, als meus alumnes del Grau d’Antropologia i Evolució Humana (UOC/URV), que hi va haver un abans al boom científic i mediàtic d’Atapuerca. Aquest és el modest homenatge a l’home que li va donar veu internacional.
Cursava segon de carrera i volia estrenarme com a arqueòleg. Aquell estiu del 1989 primer vaig passar per l’Abric dels Colls, sota la direcció de Josep M. Fullola; net d’un pare de la Prehistòria: Lluís Pericot. Després vaig recalar a l’Abric Romaní de Capellades; un altre lloc paleolític que no tenia la seva popularitat actual. Allà hi havia Robert Sala (actual director de l’Iphes) i Eudald Carbonell, tocat pel salacot adobat a l’Àfrica i Torroella de Montgrí. L’Eudald em va parlar –permetinme la picada d’ullet cinematogràfica– del tresor de la serra d’Atapuerca, i del pioner amb el qual treballava: Emiliano Aguirre.
Per a la meva sorpresa, la ferma figura d’un home vestit amb gorro de tela i pulcra camisa –però reconvertida en uniforme de paleontòleg– es va retallar al reixat d’entrada. Vam aixecar la vista a l’escoltar l’entusiasta i jovial salutació: un profund raig de veu que va reverberar al llarg de la paret de l’abric rocós. El professor Emiliano Aguirre –reconegut biòleg evolutiu del Museu Nacional de Ciències Naturals/CSIC– es va quedar amb nosaltres uns dies. «¿On estudies?», em va preguntar. Vaig respondre que a la càtedra de Prehistòria de la UB i que també havia iniciat un estudi primatològic amb Jordi Sabater Pi. «Vam coincidir tots dos a Guinea Equatorial. Continua treballant així i un dia vens a Atapuerca». Vaig acatar l’ordre: hi vaig amb assiduïtat.
Durant els 70 i 80, encara havent-se publicat els fòssils humans de l’Avenc dels Ossos o les faunes i indústries lítiques de Galeria, el senyor Emiliano no va desistir en el seu afany d’impulsar la investigació a Atapuerca. I hi va haver recompensa. L’any 1994 –la direcció del projecte ja havia passat a mans de Juan Luis Arsuaga, Eudald Carbonell i José María Bermúdez de Castro– es van descobrir les restes, a Gran Dolina, d’un homínid fòssil molt antic: l’‘Homo antecessor’. La catapulta cap a la Fundació Atapuerca i una garantia de continuïtat. Aguirre havia deixat la seva criatura en bones mans. Però ell va continuar estudiant i divulgant.
La Veu d’Atapuerca va visitar Orce, Granada, el 1995. Josep Gibert havia organitzat un congrés internacional d’evolució humana i hi vaig ser convidat junt amb diversos companys