La seguretat del vianant no millora
BARCELONA
A Barcelona s’ampliaran 32,6 quilòmetres de carril bici. Aquesta mesura s’ha pres a causa de l’augment de desplaçaments en un 22,4%. Avançar cap a una Barcelona més saludable, sostenible i segura és l’objectiu per a l’any 2023. En el dia d’avui, hem guanyat consciència respecte a l’impacte mediambiental que generem, per adoptar mesures i aconseguir ser sostenibles. Però la idea d’una Barcelona segura no acaba de convèncer. S’hi amplien uns quants quilòmetres de carril bici amb el mateix volum de cotxes i vianants anant a dalt i a baix. ¿S’hi respectaran les normes de circulació o la ciutat serà una jungla? ¿Se sancionarà els que se les saltin? ¿Ens mourem els vianants amb seguretat, o patirem el risc de ser atropellats per una massa de bicis i patinets que circulen lliurement i sense cap control, però que són més eco?
nAmb el seu grup, The Chieftains, va trencar les fronteres de la música celta citant-la amb el pop i el rock sense perdre l’essència, i anotant-se celebrades trobades amb figures com Van Morrison, els Rolling Stones, Ry Cooder, Joni Mitchell i Roger Daltrey. Si el folk irlandès ocupa avui un lloc destacat al mapa de les músiques globals és, en certa mesura, gràcies a la llarga tasca al capdavant de la formació de Paddy Moloney, el carismàtic i jovial flautista i gaiter, mort dimarts a Dublín, la ciutat on va néixer fa 83 anys.
Els instruments de vent van ser la seva passió, si bé es va ensinistrar també a l’acordió i en el bodhran, el característic pandero irlandès. El seu ha sigut un llarg lideratge moral de la música tradicional del país, les arrels del qual se situen a finals dels anys 50, quan es va unir al grup folk Ceoltóiri Chualann (Els músics de Chualann, al·lusió a una zona de Dublín). D’allà va passar a crear, el 1962, The Chieftains, formació que es va obrir pas amb una sèrie de discos homònims basats en peces tradicionals. El grup va fitxar per l’incipient segell Claddagh Records, en el qual Moloney es va enrolar com a productor.
The Chieftains unien rigor, poder emotiu i un do per posarse el públic a la butxaca amb els seus concerts vibrants. El 1975 la música celta era minoritària, però es van obrir pas amb la seva contribució a la banda sonora de
Barry Lyndon, de Stanley Kubrick, en particular en l’adaptació del tema instrumental Women of Ireland (també conegut com Mná na hÉireann i que després The Christians convertirien en l’èxit pop Words). Aquell any, Moloney va aportar el seu toc de gaita a l’àlbum Ommadawn, de Mike Oldfield, artista amb qui va continuar col·laborant. El seu nom va aparèixer en discos de figures pop com Paul McCartney
(Tug of war, 1982), Mick Jagger
(Primitive cool, 1987) o Elvis Costello (Mighty like a rose, 1991). Una de les escenes més imponents de The Chieftains va ser la seva actuació davant el Papa, en la seva visita a Irlanda, el 1979, davant un milió de persones.
Molt compromesos amb la missió de fer arribar la música celta al món, The Chieftains es van convertir el 1983 en els primers artistes occidentals d’actuar a la Gran Muralla xinesa (d’allà va sortir un disc gravat en directe, The Chieftains in China), i cinc anys després van unir forces amb Van Morrison en el celebrat Irish heartbeat. Però la seva llançadora comercial definitiva va arribar en els 90, a partir de la publicació de The long black veil (1995), àlbum en el qual van jugar la carta dels duets amb convidats com els Stones, Mark Knopfler, Sting, Sinéad O’Connor i Marianne Faithfull. A Tears of stone (1999), beneficiats de l’auge mundial de la música celta, van repetir el moviment, aquesta vegada enterament amb veus femenines com Joni Mitchell,
(2003), aquí de la mà de figures nobles del ram com Chet Atkins, Emmylou Harris o Rosanne Cash. Amb una altra figura il·lustre, Ry Coorder, va compartir el grup el substanciós San Patricio (2010), disc amb sabors fronterers al qual es van apuntar, entre d’altres, Chavela Vargas, Lila Downs i Los Tigres del Norte.
L’últim supervivent
The Chieftains van perdre diversos membres històrics des de l’inici de segle (Derek Bell, el 2002; Martin Fay, el 2012; Seán Potts, el 2014; Ronnie McShane, el 2017), i Moloney continuava al capdavant de la formació com a únic supervivent de la generació original quan, el 2019, el grup va anunciar una gira de comiat que va ser afectada per la Covid-19. Aquell estiu van actuar a Barcelona, plaça familiar en el seu currículum, com convidats de Carlos Núñez al Festival de Pedralbes. Ara, amb l’adeu de Moloney, queden al capdavant de The Chieftains dos músics, Kevin Conneff i Matt Molloy, que van entrar en la formació el 1976, la qual cosa deixa el futur del grup en un terreny incert.
n