El festival de Sitges, en 10 moments històrics
Ángel Sala, director del festival de cine fantàstic des del 2001, rememora per a EL PERIÓDICO algunes de les projeccions i visites d’artistes que més l’han impactat com a irreductible fan del gènere durant tots aquests apassionants anys de terror i fantas
Ángel Sala, director del Festival de Sitges, tenia 19 anys quan va visitar el certamen per primera vegada el 1982. Irreductible fan del cine fantàstic, volia veure tant sí com no la pel·lícula inaugural d’aquella 15a edició, l’avui clàssic La cosa, de John Carpenter. Gairebé 40 anys després, 39 per ser exactes, Sala rebobina emocions i evoca per a aquest diari, de manera espontània i desordenada, els seus 10 moments preferits durant tots aquests anys a Sitges.
LA PROJECCIÓ DE ‘[REC]’, DE JAUME BALAGUERÓ I PACO PLAZA (2007). «És la pel·lícula espanyola que ha tingut més impacte, quant a experiència en viu, en la història del festival. La gent realment va passar por: crits, esgarips, estats de xoc. S’havia vist a Venècia poc abans i estava previst que s’estrenés a les sales abans que a Sitges, però insistim molt a poder tenir-la abans. L’empremta que va deixar va ser enorme i va ser bonic que després es reconeguessin dos joves creadors de cine de terror com Balagueró i Plaza amb el premi a la millor direcció».
LA VISITA DE TARANTINO PER ‘HOSTEL’, D’ELI ROTH (2005). «Va ser una sessió sorpresa, passada la mitjanit, que va començar dues hores tard perquè l’entrada de Tarantino a l’alfombra vermella de l’Auditori va ser un deliri. La pel·lícula venia precedida de la notícia de desmais i conats d’infart a Toronto. I va acabar sent una bogeria, una commoció absoluta, amb presència d’Eli Roth, Tarantino, que era el productor de la pel·lícula, i Greg Nicotero. I això que era un dilluns, no festiu, i que es va programar a correcuita perquè Tarantino ens va dir que venia només amb dos o tres dies d’antelació. Tot i així, va ser una bogeria. Una cosa inenarrable».
L’ESTRENA DE ‘30 MONEDAS’, D’ÁLEX DE LA IGLESIA (2020). «Va tenir lloc en un moment estrany per a tothom, gairebé en confinament, amb la pandèmia en un rumb encara incert. Va ser el gran moment de l’edició del 2020: gairebé 15 minuts d’ovació a l’Auditori després de la projecció dels dos primers episodis de 30 monedas, sense que Álex de la Iglesia pogués anar-se’n de la sala. Una situació molt especial, molt simbòlica, donat el moment que vivíem i el canvi de paradigma: s’estava aplaudint, amb la gent dreta, la projecció d’una sèrie de televisió en una pantalla de cine». EL CONCERT DE JOHN CARPENTER A L’AUDITORI (2018). «La visita de Carpenter al festival havia sigut una de les grans obsessions de l’equip de direcció des que vam començar el 2001. Aquell any vam inaugurar l’edició amb Fantasmas de Marte, però no vam poder aconseguir que Carpenter vingués a presentarla. En qualsevol cas, el seu concert a l’Auditori va ser catàrtic, amb una comunió difícil de descriure entre l’artista i el públic. No venia a presentar cap pel·lícula ni a rebre cap premi honorífic, però el teníem allà al davant. El mestre».
LA VISITA DE L’EQUIP DE ‘2001: UNA ODISSEA DE L’ESPAI’
(2008). «Mai he sigut gaire geek ni mitòman, però per mi Kubrick és Déu i 2001 és material sagrat, així que la visita de la seva viuda, Christiane, en companyia de Keir Dullea, Gary Lockwood, Douglas Trumbull i Jon Harlan, va ser molt important per a mi. ¡Tenia al davant Bowman [l’astronauta que interpretava Dullea], amb els seus hipnòtics ulls blaus! Aquesta visita, molt emotiva, ens va permetre tenir des del festival una relació molt pròxima i potent amb la família Kubrick. Tot un honor».
DINO DI LAURENTIIS I ‘DRAGÓN ROJO’. «Després d’una edició d’inici complicada, la del 2001, tenir en la clausura l’equip de Dragón rojo va ser important per a nosaltres. Ni més ni menys que Anthony Hopkins, Hannibal Lecter en persona, i Ralph Fiennes. I a nivell personal, Dino de Laurentiis, un dels productors més al·lucinants de la història del cine dotat d’un estrany sentit del risc, capaç de caure i aixecar-se una vegada i una altra. Un home que va fer pel·lícules com Flash Gordon, com el King Kong de
Jessica Lange, com Dune, de Lynch, o com Barrabàs, pel·lícules grandioses, estranyes, que avui no es podrien fer».
L’EDICIÓ DEL 50È ANIVERSARI EN GENERAL (2017). «Una fita. No tots els festivals arriben als 50 anys, i menys sent com som un festival especialitzat. Vam tenir de convidats mestres del gènere com Dario Argento i William Friedkin, però per mi va ser especial comptar amb Guillermo del Toro com a padrí del festival. I va venir, a més, per presentar La forma del agua tot just haver guanyat el Lleó d’Or a Venècia, i abans de fer història, per si no ho havia fet ja, emportant-se l’Oscar a la millor pel·lícula i al millor director».
LA MÀQUINA DEL TEMPS PER
A FRANCO NERO. «El 1987, Franco Nero i Vanessa Redgrave van visitar el festival per commemorar el 20è aniversari de Camelot. Jo llavors ho vaig viure com a espectador. Però per mi va ser únic poder premiar Nero el 2014 amb una Màquina del Temps. Soc molt del ‘western’ i Nero és ni més ni menys que Django, que és un personatge que va canviar la meva vida i que per a mi és gairebé el meu àlter ego. Aquesta escena del taüt que surt a la pel·lícula és pur gènere fantàstic».
L’EPIFANIA DE ‘BLUE VELVET’
(1986). «Aquell any va ser molt gran, ja que van venir al festival Christopher Lee i Anthony Perkins, i es va projectar també Aliens, de James Cameron. Però la sessió de Blue velvet, de Lynch, al Retiro, va ser històrica. Hi va haver una divisió d’opinions tremenda, i la sensació, per a molts, que veuríem una cosa revolucionària, espectacular. No ens equivocàvem. Em va canviar la visió del fantàstic. A mi ja m’agradaven Cabeza borradora i Dune, però Blue velvet va ser una experiència epifànica. Més tard, 34 anys després, el festival atorgaria a Lynch el Gran Premi Honorífic, tot i que fos a distància per culpa de la pandèmia».
«JO HE VIST COSES QUE VOSALTRES NO CREURÍEU» (2007). «Aquell any celebràvem el 25è aniversari de Blade runner. Per a això, vam premiar Syd Mead amb una Màquina del Temps i vam projectar a l’Auditori el final cut de Ridley Scott, una formidable còpia restaurada a partir dels negatius originals. Va ser tal l’èxit que vam fer una altra sessió addicional que vam posar amb calçador en una matinal a la qual va venir Rutger Hauer. Va ser molt fort per a tot l’Auditori, perquè va recitar ni més ni menys que el monòleg de Roy Batty de les llàgrimes a la pluja».