S’han acabat les coartades
No es pot afirmar que el FC Barcelona hagi acollit amb grans mostres d’alegria la decisió del Govern de la Generalitat de permetre el 100% de l’aforament als recintes esportius a l’aire lliure. Algun missatge a les xarxes socials aplaudint sense gaire entusiasme la mesura i poca cosa més. No sorprèn. Al cap i a la fi, les restriccions imposades pel Procicat havien servit per camuflar l’eloqüent deserció del públic blaugrana, que en cap dels partits d’aquesta temporada ha arribat a ocupar el 40% dels seients autoritzats per les autoritats sanitàries. Ara s’acaben les coartades i l’assistència d’espectadors al Camp Nou torna a convertir-se en el termòmetre més fiable per mesurar el grau d’adhesió o apostasia de la parròquia culer.
No és un assumpte menor. En un moment com l’actual en el qual l’entitat està patinant al voltant d’un cartell que diu Perill, l’apatia de l’anomenada massa social resulta gairebé més alarmant que el clamor d’indignació que va suscitar l’última etapa de Josep Maria Bartomeu abans de la pandèmia. Aquell malestar reflectia almenys una preocupació per la sort del club que ara, després de tantes amargors, sembla haver-se evaporat, tal com testifiquen les grades semidesertes.
¿És el que hi ha?
La junta de Joan Laporta s’ha de fixar com a objectiu imperatiu tornar a mobilitzar l’afició sense esperar que una ratxa de bons resultats que ara mateix s’intueix poc probable faci la feina per ells. El joc de l’equip, més enllà de la victòria o la derrota, és, per descomptat, un factor determinant (ningú vol continuar veient partits que, com deia Mark Twain, es mantindran emmagatzemats en la memòria dels aficionats juntament amb el record de l’època en què els van arreglar les dents), però cal buscar altres estratègies. Els missatges derrotistes de l’entrenador (aquest infaust «és el que hi ha» en el qual, es pot suposar, s’inclou ell mateix) no hi ajuden. Mirar de convertir l’Assemblea de diumenge en un xec en blanc a la directiva sense matisos ni debat, probablement tampoc.