«Ara els creadors poden arriscar en televisió»
El creador de sèries com ‘Channel Zero’ i ‘Nuevo sabor de cereza’ visita Sitges per recollir una merescuda Màquina del Temps i defensar la pel·lícula ‘Antlers: criatura oscura’, de la qual és guionista.
— ¿Com sorgeix la idea d’adaptar el seu relat propi The quiet boy a la pantalla amb Antlers: criatura oscura’?
— El relat en si mateix era personal. La meva mare és, com la protagonista, professora de primària. Des dels 5 o 6 anys, vaig créixer en un entorn desfavorit econòmicament, a prop d’on es creuen Maryland i Virgínia Occidental. Recordo que la mare tornava a casa carregant els problemes familiars dels alumnes. Volia ajudar-los, però no podia. Em va atraure la idea d’escriure sobre això des de la perspectiva sobrenatural. Després, la història es va quedar amb mi i vaig sentir la necessitat d’explorar-la més en profunditat.
— ¿Va repassar altres aparicions en el cine del mite del Wendigo [criatura mitològica dels antics pobladors d’Amèrica del Nord]?
— Conec alguna d’aquestes pel·lícules, però el que em va inspirar va ser treballar amb aquesta figura a Hannibal. [El seu showrunner] Bryan Fuller estava fascinat amb aquesta mitologia i, de fet, se’n va apropiar per a la sèrie.
— Antlers és una pel·lícula, a més, sobre els terrors del trauma.
— El trauma és una experiència terrorífica, de manera que el terror és un gènere ideal per explorar-lo. Scott Cooper [director d’Antlers: criatura oscura] va insistir, a més, en remarcar com aquesta classe d’experiència uneix el personatge de Keri Russell i el seu alumne.
— ¿Quina diferència hi ha entre escriure terror per a cine i fer-ho per a televisió?
— A la televisió tens més marge per explorar l’evolució d’un personatge i les seves relacions a través del temps. No és que un mitjà sigui superior a l’altre en narrativa, però jo prefereixo la tele perquè, com a guionista i productor, m’agrada veure l’evolució de tot; des de la pàgina fins a la sala de muntatge.
— Segons em va explicar fa uns anys, la seva intenció al crear Channel Zero era que el terror televisiu fes por de veritat. ¿Com veu la situació del gènere a la tele ara mateix?
— És un paisatge molt diferent al de fa, posem, cinc anys, perquè hi ha moltes més sèries. I, per tant, hi ha més oportunitats per explorar coses. Una cosa com 30 monedas pot trobar el seu públic als Estats Units. I una cosa com El juego del calamar, una sèrie mig pirada, és la més popular del món. Això em sembla emocionant. Com que hi ha tantes sèries i tant contingut, els cineastes de terror poden arriscar més que fa cinc o 10 anys.
— És a dir, la voràgine gegant del contingut infinit és el que permet l’existència de Nuevo sabor de cereza.
— Certament, és així (rialles). Però, de tota manera, continua sent una sort poder tirar endavant una sèrie que no es basi en una propietat intel·lectual coneguda. Quan van aprovar a Netflix Nuevo sabor a cereza, gairebé no m’ho podia creure.
Tampoc Channel Zero ni The act eren sèries fàcils.
— La protagonista de Nuevo sabor de cereza vomita gats de maneta molt gràfica. Aquesta classe d’imatgeria hauria sigut bastant difícil d’imaginar fa només uns quants anys.
— [La co-showrunner] Lenore Zion i jo vam deixar volar la imaginació amb el llibre de Todd Grimson. El que veus en pantalla és una combinació de les seves salvatges idees originals i el que nosaltres vam voler crear a partir d’elles.
— The act es va anunciar com a sèrie antològica, però no s’ha parlat de noves entregues.
— Vam decidir que seria només la sèrie de Dee Dee i Gypsy Rose. Però faré altres minisèries basades en crims reals. D’una banda, hi ha Candy, sobre l’assassina de la destral Candy Montgomery. I també preparo una sèrie basada en el mateix cas que [la docusèrie de Netflix] Abducted in plain sight, però encara està en fase embrionària.