El Cercle crida
El Cercle d’Economia no és una patronal neoliberal sinó, des de fa molts anys, una entitat plural d’empresaris, catedràtics i professionals que reflexiona sobre els desafiaments de Barcelona i Catalunya en el marc d’una Espanya i una Europa democràtiques. I no té color. El seu primer president, durant el franquisme, va ser Carles Ferrer Salat, més tard creador de la CEOE, i en la seva junta directiva estaven Narcís Serra i Ernest Lluch, després ministres del primer Govern de Felipe González. També és una entitat tranquil·la, acostuma a dir les coses amb molta suavitat.
S’ha acabat el bròquil. Ara el Cercle ha optat per cridar. La seva última nota comença: «El Cercle vol denunciar que ni Barcelona ni Catalunya disposen d’un model de prosperitat compartida que compti amb prou complicitat». ¡Carai!, denunciar és un verb mes propi de CCOO. I segueix: «El Cercle... manifesta la seva decepció amb la Generalitat i amb l’Ajuntament de Barcelona». ¡Un vot de censura a les dues primeres institucions públiques del país!
Després justifica la seva decepció –al juliol va felicitar Pere Aragonès i va expressar el seu suport als indults perquè sense estabilitat política l’economia no va– en què ni
Censura les institucions i qualifica Catalunya de «societat despistada» que va cap a la irrellevància
la Generalitat ni l’ajuntament tenen definit un model de prosperitat que pugui ser compartit per la gran majoria de ciutadans, societat civil i empresariat. «Si existeix aquest model, sovint és molt ideològic, no té pragmatisme i genera confrontació... no entenen que sense inversió privada és impossible transformar la realitat».
Afegeix que només el creixement ha millorat el benestar dels ciutadans i que l’apologia del decreixement és una irresponsabilitat, cal combinar creixement i lluita contra el canvi climàtic. I critiquen el fre als hotels de luxe, que facilitaria un turisme de més qualitat, la inseguretat ciutadana, la discutible reforma urbanística, el deteriorament alarmant de l’espai públic i el vandalisme recurrent. I la indignació puja amb la negativa a l’ampliació de l’aeroport en una Catalunya que sempre es queixa que les grans inversions de l’Estat afavoreixen Madrid.
Moltes d’aquestes crítiques són certes. La Generalitat va a la seva (el referèndum), com l’ajuntament (la protesta social), quan el realisme exigiria «tornar a tenir presencia i influència en Espanya, l’únic Estat realment existent que tenim els catalans». ¡Déu-n’hi-do! No, el Cercle no vol llançar un partit, ni se sumarà a Salvador
Illa, i el seu president, Javier Faus, un professional d’èxit no vol ser un altre Josep Piqué, l’exministre d’Aznar. Llavors, ¿per què un manifest tan dur? Pel cansament. En el Cercle creuen que ja fa massa anys que som «una societat despistada» i que ens arrisquem a «quedar atrapats en una espiral d’irrellevància econòmica de lenta però inexorable decadència». I el cansament porta a cridar. Ahir vaig trucar a un antic president del Cercle, sempre atent a les formes, i el vaig trobar exultant: «És que tot té un límit, s’ha de començar a dir les coses pel seu nom».
La denúncia té gran part de raó. ¿Per què Aragonès i Colau no atenen? Perquè hi ha poca interacció entre el món econòmic i el polític, com sí que passava amb Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla. D’acord, la culpa és dels polítics que avui guanyen les eleccions. Però que una entitat del millor establishment no sigui capaç de fer-se escoltar també indica que la classe dirigent del país (l’econòmica) tampoc ha fet els seus deures.