La meca del catalanisme
El nou abat ja sent sobre l’esquena el vincle entre Montserrat i la democràcia
Va ser el nunci vaticà, Tedeschini, qui va definir així Montserrat en un informe per a Sa Santedat, el papa Pius XI. Eren temps de Primo de Rivera, el dictador que en el seu afany per eliminar tot vestigi de catalanitat va prohibir l’ús del català i fins i tot les sardanes. Per al representant papal la conclusió era clara: Montserrat era «la meca del catalanisme». En bona mesura, Primo de Rivera va ser el responsable de la conversió al catalanisme d’un monàrquic com el cardenal Vidal i Barraquer. Aquest va haver de lidiar amb un d’aquells cíclics episodis sobre l’ús del català, ja que va ser denunciat per utilitzar aquesta llengua en una pastoral. Després va resultar que l’enginyós cardenal en realitat només va parlar en llatí, cosa que va provocar el ridícul de les autoritats espanyoles davant la Santa Seu.
El cert és que Montserrat és un imant icònic, tant espiritual com simbòlic, en tots els aspectes. No en va San Ignacio de Loyola va passar per Montserrat després de la seva rabent conversió a la fe, per, tot seguit, a la Cova de Manresa, escriure els seus Ejercicios espirituales que van donar lloc a la fundació de la poderosa Companyia de Jesús. Montserrat tenia un poder d’atracció tan gran que els nazis van creure que els seus monjos ocultaven el Sant Greal. Himmler en persona va visitar Montserrat en la seva esbojarrada recerca de símbols per mitificar el Reich de Hitler.
Nou abat
Després de 21 anys de mandat de Josep Maria Soler, els monjos de Montserrat han designat com a nou abat Manel Gasch. Els ordes religiosos escullen democràticament els seus representants sense que hi hagi intervenció de Roma. A la cerimònia abacial de presa de possessió hi havia el president Pere Aragonès, la consellera de Justícia Lourdes Ciuró, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, i altres noms destacats, com Oriol Junqueras i el diputat al Congrés Joan Capdevila. A més de Joan Laporta o el bisbe d’Atenes, Manuel Nin, monjo de Montserrat.
Les primeres paraules del ja abat de Montserrat van ser en si mateixes una declaració d’intencions arrelades en el significat i paper històric de Montserrat quan, solemne, va proclamar que posava «el futur de la comunitat i del nostre abadiat als peus de la Moreneta, juntament amb la terra de Catalunya, de què és patrona». La Moreneta i Catalunya. Una no existeix sense l’altra.
Hi ha altres símbols religiosos a Catalunya. Com Poblet o Núria. Però cap fa ombra a Montserrat, i no només per ser dalt d’una muntanya d’una bellesa sense igual, una muntanya que s’alça davant la regió metropolitana. S’alça del no-res; bé ho saben els penitents que pugen des de Monistrol de Montserrat. Hi ha mil possibilitats d’accedir a peu per Montserrat. Totes elles abruptes, commovedores. Passant pel Monestir de
Sant Benet, on resideix la monja Teresa Forcades, també benedictina. Després recorrent el Camí dels Degotalls, passatge beneït per multitud de congregacions del país que han deixat allà la seva empremta en la seva peregrinació anual. Per després accedir a la basílica de Santa Maria. O potser fer una volta per acostar-se a la Santa Cova. O seguir fins a dalt, ja sigui fins al cim de Sant Jeroni o Santa Magdalena i la seva infinitat d’ermites. Totes elles destruïdes en l’anomenada Guerra del Francès per l’Exèrcit napoleònic, ja que eren bases guerrilleres.
Tot i que Montserrat també ha patit vaivens. Entre d’altres, per aquella fúria anticlerical que va portar a la borratxera de sang de l’estiu del 1936. Josep Benet, intern de Montserrat en la seva joventut, es va salvar de morir
Montserrat és un icònic imant , tant espiritual com simbòlic, en tots els aspectes
assassinat el juliol del 1936 perquè era a casa disfrutant de les vacances. Allà hi ha el Terç de Montserrat i la polèmica cripta dedicada als requetès que van combatre amb el bàndol franquista. Franco la va visitar i va enaltir aquells homes: «el sacrifici per Déu i per Espanya dels quals sigui sempre present en aquesta muntanya». Una gota d’aigua en un oceà, ja que l’extrema dreta no va dubtar de cremar la muntanya el 1986, conscient del que representava per a Catalunya. El règim franquista va expulsar l’abat Escarré el 1963, quan va declarar a Le Monde que Franco no obeïa els principis bàsics del cristianisme. I, per a la posteritat, l’episodi de la tancada de Montserrat. Va passar el 1970, just quan va néixer l’abat Manel Gasch. Tres-cents intel·lectuals es van tancar al monestir en solidaritat amb els condemnats al Procés de Burgos, amb la benedicció de l’incombustible abat Cassià Maria Just.
No hi ha cap mena de dubte que, juntament amb l’espiritualitat, el nou abat estableixi ja sobre la seva esquena el pes no només d’aquells mil anys de Montserrat, que, si Déu vol, se celebraran sota el seu mandat, sinó també aquest vincle indissociable amb la democràcia i Catalunya en els últims segles.
Pn