CIUTAT DE DINOSAURES
Quan vaig sentir els cops i vaig veure el meu cafè amb llet alterant-se, saltant i intentant fugir de la tassa de Peppa Pig, vaig saber que era el dia. Llavors va aparèixer la petita Velociraptor, que, malgrat que acaba d’aprendre a caminar, va arribar a tota velocitat amb el seu caminar de cametes de pal. Es va plantar davant meu i va devorar mitja Príncipe d’una mossegada amb la seva dentadura increïble (només les dues pales frontals de llet). A continuació va arribar el Brontosaure, el més alt, d’uns quatre anys, allargant el coll per arribar als Schoko-Bons.
Va sonar la melodia de Jurassic Park al meu cap. Estaven preparats: els petits dinosaures de la casa visitarien avui el Dinosaurs Tour que acaba d’aterrar a Barcelona.
Aquesta mostra itinerant de dinosaures animatrònics a mida real acaba d’obrir al Parc del Fòrum, després de passar per deu països europeus (del Regne Unit a Romania). Si ingressés en un parc juràssic, el meu esquelet acabaria abraçat a un salze al cap de poques hores. Com sempre, ens vam perdre, així que amb altres famílies (només hi faltava Laura Dern) es va formar una expedició per aquesta sabana de formigó. Abans venia aquí al Primavera Sound a veure Dinosaur Jr., ara busco dinosaures.
Pel camí, recordava quan els dinosaures dominaven la terra i Barcelona, fa uns 70 milions d’anys, no existia, esperava sota el mar. Parlàvem de restes fòssils, eres geològiques i meteorits letals quan la meva audiència ja havia perdut l’atenció i em preguntava si algun dia seria possible que convidéssim a berenar la Patrulla Canina. Els límits entre realitat i ficció són borrosos a aquestes edats.
LA MOSTRA ITINERANT `DINOSAURS TOUR' ACABA D'OBRIR AL PARC DEL FÒRUM
A la carpa ens rep la música de Jurassic Park, que encara no contemplo posar-los. Si pregunteu al meu fill la pitjor experiència de la seva vida, dirà que va ser veure A la recerca de la vall encantada: sovint es parla de com ens alimentaven amb sucre de canya, als nens dels 80 i 90, però poc es comenta el sadisme de pel·lis com aquesta odissea dinosàurica.
A l’expo ens reben les rèpliques de goma dels Triceratops, amb les seves 800 dents; dels Parasaurolophus, amb el seu crani de la mida de l’alçada d’un jugador de bàsquet, i dels Maiasaura, que menjaven 100 quilos de verdura (més aviat de fulles i baies) al dia (un exemple a seguir, sens dubte). O aquells ocells, els Pterosauria, aparentment petits (n’hi havia de sis metres d’envergadura).
Rugeixen i mouen cues, gargamelles i colls. És fàcil mantenir la calma si els associes a un passat mític, però la gràcia ve quan els col·loques al costat de la Sagrada Família o entrant en un Starbucks. Això vam fer: el Brontosaurus, amb els seus 25 metres, alt com un edifici, menjant-li el dit a l’estàtua de Colom. O el Tyrannosaurus rex, amb els seus 12 metres, perseguint el CEO d’una empresa i arribant a la velocitat d’un Vespino.
Després veiem una pel·lícula que no s’estalvia detalls escabrosos. Els nens de dos anys, que potser el més violent que han vist és el Pocoyo arrabassant el barret al Pato, descobreixen manades assassines que van menjant-se el Brontosaurus. Picant entre hores. Una mossegadeta ara, però no em vull empatxar, així que segueixo demà. Fins que es dessagna. El meu no vol anar-se’n de cap manera. Perquè està esperant el meteorit. Fa temps que esperem el meteorit, penso. Hi ha un munt de senyals que ho anuncien. Esperarem junts.
n