ENAMORAT DEL SUQUET DE SINGAPUR
David Muñoz, `Dabiz', ha obert el seu primer restaurant a Barcelona amb cues i un menjar en el qual cal ficar els dits.
Dilluns em vaig enamorar, com a mínim, tres vegades. Va ser a Goxo, Goxo ja com a lloc, després d’haver sigut un no-lloc de delivery i take away, serveis que continuen en marxa, o en moto. El Goxo restaurant, dic, a l’Hotel NH Collection Constanza. El Goxo que David Muñoz, Dabiz, va inventar amb Cristina Pedroche i que en un any, i de moment només a Barcelona, té cadires vermelles i taules negres, perquè el vermell i el negre són colors XO.
«Alta cuina vestida de fast food»,
em va dir a finals de setembre, i alguns van copiar la frase publicada. «Alta cuina creativa casolana», va seguir dilluns. «A dintre s’hi treballa com en l’alta cuina. A fora, al menjador, és un fast food». Fast food
amb cadires còmodes, entapissades i vermelles, i una pantalla que anuncia la comanda per recollir en una safata.
I cues: gent esperant des de les ¡11.30! a l’espera d’agafar lloc a les 13.15. Perquè no hi ha reserves. «Estem fent uns 60 coberts diaris: i allà parem», va explicar Pablo Anguré, responsable de cuina, conjuntament amb Kilian Martínez, cap de sala.
I música a volum d’after: aquest va ser el meu enuig de cronista de mitjana edat i un ítem irrenunciable per a Dabiz. D’acord, ho superaré per fer-me l’enrotllat.
Primer enamorament sobtat: els udon a la carbonara Singapur, amb un ou, gambots, mantega fumada, béicon i un suquet de crustacis i chipotles. En una ampolleta de plàstic, el suquet, que calia abocar sobre els fideus, trencar l’ou i mesclar-ho tot. «No m’agrada que es remeni gaire», va advertir Dabiz. Vinga, suaument, passem l’examen.
Al posar-me a la boca els udon
impregnats amb el suquet singapurès, em va passar el mateix que al tastar la lasanya Mumbai com a delivery fa un temps: una cosa coneguda que acabava de conèixer. A això es referia David al parlar de «casolà»: una lasanya, un suquet, un cocido viatger Hong Kong-Madrid. Ell ja pensava en una escudella, ¿Tòquio-Barcelona? Vaig proposar uns canelons, versàtils.
El segon amor: els gaspatxos, el de maduixots amb tomàquets madurs i el de guaiaba amb menta, tots dos, de vermell sang corporatiu. El tercer idil·li: el pollastre fregit «hipercruixent» –les cometes no són meves, sinó d’ells, però les vaig secundar–, amb diversos arrebossats i l’interior tendre i salses per marranejar. I les patates fregides amb allioli vindaloo.
Perquè al Goxo, el comensal s’emporcava. Finolis, no molesteu.
Amb els escuradents i els coberts, una tovalloleta humida perquè els dits poguessin ser participatius. Era recomanable posar els rovells en la trilogia de Pollos Muñoz –d’aquesta manera s’anomena l’apartat pollastrer–, que a més a més dels esmentats «hipercruixents», picaven unes aletes amb mantega i un coquelet desossat i amb instruccions: obrir un bao,
omplir-lo amb carn, dos mojos i patates paja. ¿Marrà? Sí, però més satisfactori que un número premiat de la Bonoloto.
Similar necessitat dactilar al servei de costella, amb excés de fum en el primer contacte, tot i que atenuat al prémer-la en un taco amb pico de gallo de pinya i amanida. Eren racions abundants, pensades per a dues persones o per a partidaris de l’excés. Menjava sol.
Per a Dabiz, el Goxo va ser terapèutic: «Va salvar el món XO i em va salvar a mi. Em va permetre cuinar altres coses i divertir-me. I em vaig adonar que em venia de gust tornar al Diverxo».
Còctels –Madrizzzzz, amb ginebra
POLLASTRE «HIPERCRUIXENT» AMB DIVERSOS ARREBOSSATS I INTERIOR TENDRE
i violetes; ¿què hauria de portar un imaginari BCNnnnn?– i, de postres, donas (el predònut) de crema de xocolata i avellana.
Cap a les 15.00 hi van entrar uns clients. ¿La millor hora? Possiblement. Almenys, la possibilitat d’endur-se un take away si no els donaven seient. Enamoraments: així vaig començar. David estimava Barcelona i la resposta era recíproca. n
Goxo Barcelona
Hotel NH Constanza (entrada per Jardins de Sant Joan de Déu) No admeten reserves
Preu mitjà (sense vi): 25-30 €