MENYS RUCA, SISPLAU

¿Què us passa amb la ruca? ¿Què tenen aquestes fulles verdes perquè us tornin més bojos que el cànnabis? No hi tinc res en contra, ans al contrari, hi havia un temps que va formar part de les meves amanides casolanes... Sí, ho confesso, jo vaig ser ruculista, però m’he donat de baixa.

Consumida en dosis justes, la ruca té el seu punt, t’acaricia la llengua amb les seves fulles dentades, et deixa un lleu pòsit d’amargor al paladar, pot convertir una amanida excrementícia en una cosa digerible. És un miracle, diuen, no un aliment: li sobra fibra i li falten calories, ajuda a gestionar la diabetis i, si te la menges en pilotes sota la llum de la lluna, et cura la calvície... Em sembla meravellós però, sisplau, deixeu de posar-la a tot arreu.

JA ESTÀ CONQUISTANT UN DELS NOSTRES ÚLTIMS BASTIONS: EL BOCATA

‘Canigó’ de ruca

Poques coses resulten més descoratjadores que un bol ple de ruca, amb tres tomàquets cherry tallats per la meitat i quatre resquills de formatge (suposadament) parmesà. Aquesta omnipresent amanida és la cimera del deliri al qual ens ha abocat l’ús i abús d’aquesta crucífera.

D’altra banda, desconec si a Itàlia sepulten la pizza sota cops de pala de ruca, però a Barcelona has de posar el radar en estat d’alerta màxima. Si et despistes a l’hora de demanar, t’arribarà a la taula un intimidador Canigó de ruca que t’obligarà a utilitzar un casc amb llanterna per trobar la pizza i una pala per apartar les males herbes.

La ruca s’ha convertit en un comodí. Genera una falsa il·lusió de frescor, té el favor del coolness healthy, ha guanyat la partida sense que ens n’adonéssim i està conquistant ja un dels nostres últims bastions: el bocata. «Manolo, una Voll-Damm, uns chocos i un pepito sense ruca, repeteixo: sense ruca, sisplau». Aquest és el futur que ens espera.

n