La nostàlgia ens portarà
És probable que, mentre perdíem el temps parlant-ne i qüestionant-nos-la, la nostàlgia hagi tornat a demostrar-nos que és molt més forta que nosaltres. És bastant obvi que durant les pròximes setmanes ens arrasarà. El divendres 22 s’estrena Halloween kills (2021), seqüela de La noche de Halloween (2018), de David Gordon Green i nova entrega de la franquícia inaugurada per John Carpenter, fa més de 40 anys, amb Halloween (1978). Aquesta setmana ha vist la llum el tràiler del nou Scream, cinquena entrega d’una altra saga mítica de terror. Des de l’estrena de la pel·lícula de la qual ve, el clàssic de Wes Craven Scream (1996), han passat 25 anys. I, com a Halloween kills, que torna a comptar amb Jamie Lee Curtis en el repartiment, un dels seus reclams és la presència dels actors principals de la saga, 10 anys després de l’estrena de la quarta entrega. El canal Syfy estrenarà al gener la sèrie Chucky (2021), un nou derivat de la pel·lícula de finals dels 80 El ninot diabòlic (1988). I, una miqueta abans, el 5 de novembre, es podrà veure a Prime Video Historias para no dormir (2021), sèrie de pel·lícules independents en què Rodrigo Sorogoyen, Paula Ortiz, Rodrigo Cortés i Paco Plaza revisen i reinterpreten episodis de la cèlebre sèrie homònima de Narciso Ibáñez Serrador. La nostàlgia, un material tan atractiu com perillós, torna a demostrar que, per molt que hi estiguem a matadegolla, és més forta que nosaltres.
No hi ha res dolent a enyorar el passat i intentar eternitzar-lo. Encara menys quan, com en el cas dels exemples posats, aquestes continuacions o variacions de títols clau del passat estan en bones mans, tenen alguna cosa d’exercici romàntic i, en alguns casos, mantenen part de l’equip original (productors, actors). No obstant, davant una altra allau nostàlgica com la que s’acosta i sense haver pogut veure encara la majoria de les propostes que cito, no està de més recordar que la nostàlgia en si mateixa no és suficient. S’ha de treballar i
Apel·lar al passat és un bon recurs, però no l’únic per mantenir vives les pel·lícules amb què vam créixer ni per convidar d’altres a descobrir-les
donar-li sentit. És temptador i fàcil no ferho, per moltes raons. La principal, l’evidència que algunes franquícies es venen soles (que després la gent vagi al cine ja és una altra història). Una altra, la creença errònia que els fans en tenen prou amb el retrobament amb un relat, una icona (Michael Myers, Ghostface o Chucky) o un univers que admiren i senten familiar. Però no és suficient per a tothom, i d’aquí ve la profunda frustració (a la qual contribueix l’èxtasi de les expectatives) que suposa trobar-se davant l’enèsim derivat mandrós d’una pel·lícula o sèrie que ens va marcar. De vegades, fins i tot, és fàcil experimentar una dolorosa traïció. No sé com seran moltes de les propostes amb què obro aquest article, però tant de bo els seus responsables sàpiguen que apel·lar a la nostàlgia és un bon recurs, però no l’únic, per mantenir vives les pel·lícules amb què vam créixer (i que ens defineixen) ni per convidar noves generacions a descobrir per què ens van marcar tant.
n