Polítics ‘fake’
L’estudi de Card sobre el salari mínim no permet afirmar que avala la pujada a Espanya
No deixa de sorprendre la facilitat amb la qual alguns polítics fiquen la pota. Ja sigui per desconeixement (no llegeixen, no estudien: vegeu Casado amb la Hispanitat, «la fita més gran després de la romanització») o per no pensar dues vegades abans de tuitejar (aquests dies amb el salari mínim i els premis Nobel). Deixaré el primer comentari al marge, per allò que ningú dona el que no té, per centrar-me en el segon. Polítics llestos a cop de clic i que han reaccionat a la concessió dels premis intentant portar l’aigua als seus molins.
En efecte, per als que ens agrada l’economia aplicada i les polítiques basades en l’evidència, ens encanta la concessió del premi Nobel aquest any a Imbens, Angrist i Card. Tots tres són economistes que traslladen la teoria i les seves hipòtesis o resultats a la contrastació. S’esforcen a no deixar-se guiar per intuïcions, recorren a les dades per analitzar l’evidència disponible. Construeixen contrafactuals, comparen diferències després de les actuacions i avaluen els seus resultats. Però precisament per la seva opció empírica, les seves conclusions són extrapolables només molt limitadament. Responen a una circumstància, temps i lloc. De manera que no permet la seva generalització prescriptiva, passant del positiu observat a la recomanació normativa fent abstracció dels seus condicionants. Els resultats, per exemple, de Card no permeten afirmar com ha fet la vicepresidenta Yolanda Díaz que això avala la pujada del salari mínim a Espanya. O l’asseveració d’algun altre polític progressista combatiu que ho ha llegit com una de l’Acadèmia sueca als economistes liberals.
Res més lluny de la realitat. Aquests autors presenten les contribucions empíriques i mètodes estadístics que millor afinen l’anàlisi de l’observat. I la seva aplicació és prova d’utilitat. Així, David Card, per als Estats Units, any 1992, Nova Jersey, treballadors de cadenes de menjar ràpid, a les seves zones limítrofes amb la veïna Pennsilvània; els dos pròspers territoris industrials del nord del país en mans d’administracions demòcrates, en els quals només el primer va decidir augmentar el salari 80 cèntims l’hora (des dels 4,25 fins als 5,05 dòlars l’hora). I el resultat no va ser zero, sinó «menor al previst», i heterogeni més enllà dels efectes mitjans. Interessant en qualsevol cas.
Fixem-nos en el salt sense xarxa de l’extrapolació de l’esmentat resultat a altres realitats com l’Espanya actual com pretenen els tuits comentats: fa 30 anys, per a una economia molt diferent, en un país d’idiosincràsia laboral radicalment diferent a la nostra, respecte a 410 observacions de dades relatives a establiments d’hamburgueseries tipus