Embolcall global de mística ‘cuqui’
El grup britànic aposta a ‘Music of the spheres’ per un pop colorista amb picades d’ullet còsmiques en un repertori irregular a què s’adhereixen Selena Gómez i el grup BTS.
La nova gira de Coldplay serà «sostenible», anuncia el grup, però consistirà en els estadis i grans recintes de tota la vida, i el manual de costums del pop indica que per omplir-los convé anar carregat amb un àlbum de tons lleugers i efervescents. I a això s’han dedicat Chris Martin i companyia en aquest Music of the spheres, a mirar d’armar-se de cançons accessibles per tornar a omplir les grades de confeti. Venim d’Everyday life (2019), un àlbum en el qual es van complicar la vida amb cors gòspel i malles afro i que va resultar una punxada comercial (als Estats Units va vendre una cinquena part que l’anterior, A head full of dreams, 2015) tot i que insinuava senyals d’inquietud creativa. Però si els convidats són indicadors del to d’un disc, fem notar que en aquell van prendre part Femi Kuti i Stromae, mentre que per a Music of the spheres desfilen Selena Gómez i
BTS, cosa que augura un rumb una mica més convencional. I si Everyday life era notable malgrat la seva presumptuositat, el seu relleu conserva un semblant halo grandiloqüent, ara no tan multiculti sinó còsmic, però plasmat en un cançoner més curt d’inspiració, malgrat tota aquesta pintura fosforescent.
El tema Higher ground, publicat al maig, va resultar una mica tebi amb el seu intent de pop galàctic inspirat en la cantina de La guerra de les galàxies, incloent «oh-ohs» recurrents i guitarres exòtiques al Peter Gabriel any 1986. Però aquest tema resulta un dels més excepcionals de l’àlbum, juntament amb el segon senzill, My universe, que subministra una dinàmica pop dominadora i amb vestigis d’EDM. Entre aquests temes més invasius estan Humankind, amb sintetitzadors aparatosos, i aquest People of the ride en el qual Coldplay cau en la vulgaritat d’imitar un contemporani (Muse) i que dona la raó al savi Rosendo quan va cantar que «de vegades costa arribar a la tornada» (que, en realitat, no existeix).
Però aquest és un àlbum que Coldplay, una vegada més, ha concebut com un tot i que tant pot encantar com irritar pel seu embolcall global de mística cuqui,
contenidor de balades canòniques (Let somebody go), estampes amb intencions màgiques (el cant
a cappella de Human heart) i ocurrències amb halo entendridor
(Biutyful sembla dissenyada per a Tik Tok). Acoblant les cançons, aquests interludis instrumentals, identificats amb emoticones, que tenen certa gràcia quan no s’allarguen massa (com succeeix en el conegut com Infinity sign). El tema de tancament, Coloratura,
resulta temerari amb els seus més de 10 minuts i el seu solo de guitarra planador, però conté seqüències substancioses (el gir que fa en el minut sis) i ens recorda que Coldplay encara és capaç d’entregar una música bonica, tot i que se l’intueixi massa enamorat del seu reflex.
PnMorreo és un duo gadità que va néixer entorn d’una cançó de Mujeres. Comparteixen amb el grup barceloní l’afició pel pop espanyol dels 60 i els cors a base de lalalàs, tot i que el seu tira més cap al synth-pop que al guitarreig de garatge (Pesadilla pop sona a Hidrogenesse tocant el repertori de Los Brincos). El seu elapé de debut és una prometedora col·lecció de melodies lluminoses d’encant cañí que barreja dècades i estils i ja ha cridat l’atenció de la web dels Grammy.
Amb el primer concert de la Temporada de Cambra l’Auditori barceloní s’ha volgut unir a la commemoració del 50è aniversari de la mort de Robert Gerhard, que coincideix amb el 125è aniversari del seu naixement. El programa escollit en aquesta ocasió va ser part de la seva música vocal de cambra, començant amb les Vuit cançons populars catalanes per a veu i piano, dedicades a la soprano Conxita Badia i estrenades el 1929 al Palau de la Música. Amb la veu d’Anna Alàs i Jové i Anna Crexells des del piano, aquestes creacions van reviure en un marc ideal per al repertori. A la mezzosoprano, amb cada una de les peces molt ben internalitzades, només li va faltar una transparència més gran en la dicció, perquè el fraseig i l’emoció va ser sempre presents en la seva interpretació, i des de la primera cançó.
Més ràpides d’assimilar pel seu melodisme i per la relativa senzillesa de l’estructura pianística, les precioses Sis chansons populaires françaises per a veu i piano (1944) van resultar una delícia en la veu de María Hinojosa Montenegro, camaleònica soprano molt ben recolzada en l’extravertit piano de Francisco Poyato. La cantant va construir un petit món entorn de cada poema d’aquestes joies corresponents a l’època britànica de Gerhard, resolent a més, sense altres problemes, en aquest salt mortal que va significar interpretar tot seguit els 7 Haiku per a veu i ensemble (1922-1958), en els quals la veu d’Hinojosa va estar atmosfèricament envoltada pel Seed Ensemble –travessera, clarinet, oboè, fagot i piano–, tot guiat amb perícia per Francesc Prat.
n