Les cartes trastocades d’una dona abandonada
Una dona a punt d’un atac de nervis. O desesperada, com la superba Tilda Swinton de La voz humana. Al més pur estil noia Almodóvar es presenta la protagonista de La hijastra, una dona d’uns 30 anys que acaba de ser abandonada pel seu marit. No coneixerem el seu nom, tan sols la seva inicial: J. Amb aquesta inicial firma les cartes imaginàries que «escriu» mentalment cada dia per donar curs al seu rancor, a la seva ràbia i a tot el seu sentiment de soledat. Així és com Caroline Blackwood inventa, en una novel·la de tot just un centenar de pàgines, un format innovador a mig camí entre la novel·la epistolar i el monòleg, ple d’una prosa càustica i carregada de verí.
N’hi ha per a això i per a molt més, pot arribar a pensar el lector. La protagonista està tancada al seu luxós pis de Manhattan amb tres dones més que no suporta. D’una banda, la seva insolent filla de 4 anys, Sally-Anne. D’altra banda, la cuidadora de la petita, una interna francesa anomenada Monique, a qui enveja perquè ella sí que escriu cartes de veritat. Per últim, Renata, la seva fillastra, l’ésser més monstruós que ha vist mai: una adolescent obesa que es passa els dies cuinant i menjant pastissos de sobre i mirant programes de televisió tancada a la seva habitació. Amb prou feines parla amb ella, però és la diana de tot el seu odi.
Amb la ‘franceseta’
El marit de la protagonista, l’Arnold, un exitós advocat, se n’ha anat a París amb la «franceseta», de qui s’ha enamorat. Ha deixat la seva exdona ben posicionada amb aquest exclusiu apartament, però el peatge velat que ella ha de pagar a canvi és massa alt: quedar-se amb la fillastra. Renata no pot comptar amb la seva veritable mare, ingressada en un psiquiàtric, i tampoc amb la seva madrastra, totalment absent en els seus pensaments.
Com una d’aquelles dones solitàries que miren per la finestra en un quadro d’Edward Hopper, J. passa les hores en una llar que, en realitat, no ho és. L’ha convertit en una asfixiant presó d’on no vol sortir ni deixa que hi entrin les seves amigues. I així de sufocant i opressiva resulta la prosa de la novel·la, envoltada d’una constant obsessió, plena d’una ràbia atroç i on percebem l’absència ominipresent del seu marit. Aquesta atmosfera fosca, gairebé gòtica, s’alleugereix gràcies a un sentit de l’humor negre com el carbó, el que desprèn la llengua pèrfida de la protagonista.
Mentrestant, a través d’aquestes cartes imaginàries, anem coneixent els detalls de la vida de J., del seu exmarit i de Renata –al final, la veritable filla i l’au pair amb prou feines apareixen– i mentre esperem a veure si la protagonista serà capaç o no de fer fora de casa la seva fillastra, els esdeveniments es precipiten fins a arribar al desenllaç final, tan inesperat com excel·lent. I allà és on el títol cobra sentit i la fillastra, aquesta Renata repulsiva, es converteix en la veritable protagonista.
Un matrimoni que feia aigües
Caroline Blackwood reflexiona en aquest text sobre la desesperació d’una dona abandonada, sobre la manipulació d’un marit absent i sobre la soledat, en una moment de la seva vida en què el seu matrimoni feia aigües. L’escriptora, descendent de l’alta aristocràcia angloirlandesa (la seva mare era hereva de la famosa casa Guinness), estava en aquell temps casada amb el poeta Robert Lowell. Abans ho havia estat amb el pintor Lucien Freud i havia mantingut una relació amb el compositor Israel Citkowitz. Amb Robert Lowell, que la va animar a deixar el periodisme per atrevir-se amb la literatura, hi va estar des del 1972 al 1977. La seva convivència va ser un caos, per les crisis psiquiàtriques d’ell –era bipolar– i per l’alcoholisme d’ella. Blackwood va escriure La hijastra un any abans que Lowell l’abandonés per tornar amb la seva anterior dona, l’escriptora Elizabeth Hardwick. Una curiositat: Lowell no va aconseguir tornar amb la seva ex, va morir al taxi que el portava a casa seva, d’un infart i abraçat a un quadro de Caroline Blackwood.
n‘La hijastra’ va ser el seu debut, amb una prosa caústica i carregada de verí L’escriptora va estar casada amb el poeta Robert Lowell i amb el pintor Lucien Freud