BARRACA I TANGANA Lliçó fonamental
Es pot saber d’una manera molt simple com un nen afrontarà la vida adulta. N’hi ha prou amb observar una excursió a una funció teatral: hi ha els que aixequen la mà quan demanen un voluntari per pujar a l’escenari i els que ens passem l’obra patint per si el mag ens tria entre la multitud. Res més: aquesta divisió original perdura en el temps, sigui quina sigui l’edat.
De fet, fa poc vaig anar al circ amb els meus fills i va tornar a passar el mateix: dues hores tement que se m’acostés un pallasso, que m’assenyalessin els focus, dues hores amb aquesta sensació d’angoixa criminal. La meva filla estava asseguda a la meva vora i, en canvi, és de les que surten a ballar quan sona música. La Delia ha sigut així sempre i així seguirà. És curiós entreveure en els teus fills la tendència natural, perquè no depèn de tu i difícilment canviaràs. Com amb els fitxatges del teu equip, més val que t’esforcis a entendre’ls i acceptarlos sense més ni més. És l’única manera de viure amb una mica de pau, perquè els has d’estimar igualment.
El meu fill, en canvi, encara s’ha de decantar, encara està en aquesta edat. Als 5 anys va fent pinzellades que no estan malament, indicis que conviden a pensar que, a diferència del seu pare, va pel bon camí i aviat espavilarà. El mes passat va començar un nou curs de futbol i els entrenadors, per donar-los conversa en la prèvia, van preguntar als nens quin havia sigut el seu jugador preferit de l’Eurocopa. El Teo, segons ens va explicar després, va pensar «ai, que malament, m’agafaran». El meu fill va sentir un pànic letal perquè no tenia ni idea del tema, perquè no segueix el futbol encara amb tanta atenció. No obstant, va sentir que un parell de companys contestaven «Gerard Moreno» a plens pulmons i a tots els semblava perfecte, així que quan li va arribar el torn no ho va dubtar i el Teo va dir «Gerard Moreno» com un campió. Després, quan va acabar d’entrenar i el meu pare el va recollir, li va faltar temps per preguntar-li: «escolta, ¿qui és el Gerard Moreno?». Va ser el primer que va dir.
Potser per evitar una altra situació com aquesta o per alguna cosa semblant a l’orgull, veig que el Teo ara es fixa més en els noms dels futbolistes, als cromos i a la televisió, ja que per a ell abans el futbol era Cucurella i deu més, perquè li feia gràcia el seu cabell, el nom i prou. Ara s’asseu davant la tele i repeteix els noms que pronuncia el locutor. L’estratègia és bona, però amaga esquerdes que s’han de vigilar. L’altra nit va cridar ¡Supar! i no sabíem qui era Supar, així que vaig repassar deu vegades l’alineació del Livescore fins que vaig rebobinar el partit i vaig sentir que deien «se va de su par». El meu fill pensava que deien «se’n va de Supar» i jo òbviament no li vaig corregir l’error.
La meva ment va enllaçar aquell moment amb allò de Gerard i li vaig dir al Teo que si els seus entrenadors li tornaven a preguntar, si li deien quin era el pitjor defensa, contestés «Supar», perquè els davanters sempre se’n van del seu parell. Des d’aleshores el meu fill viu en la mentida perquè, a més, li recordo que Supar és molt dolent. De vegades em guanya el remordiment, però no trobo l’ocasió de rectificar. Em justifico pensant que li estic regalant una lliçó fonamental: ser idiota és una cosa que també perdura en el temps, i més en el futbol.
n