Pandora i l’alcalde
Quedem-nos amb l’esperança. L’única cosa que va quedar a la capsa de Pandora després de treure’n tots els mals que afligeixen la humanitat.
La lectura clàssica li atorga al personatge mitològic el paper de precursora grega de l’Eva bíblica. I en una assignació avui políticament incorrecta, totes dues han sigut assenyalades com les portadores de les nostres desgràcies.
El record contemporani de Pandora té el cos i la intenció d’Ava Gardner a Tossa de Mar. L’estrella del cine va ser assimilada pels estudis com la perseverant seducció de la carn. O sigui, el pecat catòlic. Avui se l’entén com una dona lliure que va fer viatjar Frank Sinatra fins a la Costa Brava per les xafarderies que li arribaven i la gelosia que el corroïa. I allà va ser on van fer amistat amb Mario Cabré, de qui es va dir que havia celebrat un idil·li que mai va existir. Any 50 del segle passat.
Una vegada superada la luxúria queden els diners.
El present de Pandora és sinònim de papers que van amagar fortunes durant anys en paradisos fiscals. Unes, declarades després gràcies a l’amnistia dictada pel ministre Cristóbal Montoro. D’altres, ocultes per evitar els seus tributs al fisc espanyol encara que fossin els mísers impostos derivats dels interessos aconseguits. Ni tan sols del capital ocult.
Arran de l’escàndol desencadenat, en la denúncia s’han barrejat noms i conceptes que han seguit diferent sort informativa depenent de la simpatia o l’antipatia cap als afectats. Com si la proximitat emocional fos un eximent o l’antípoda ideològica, un agreujant. I aquesta consideració és la que interfereix no en el delicte fiscal esborrat sinó en la falta ètica comesa. Especialment si els que així van obrar han anat