El que diu i no diu la Carta Europea
Hi ha raons per creure que el percentatge fixat pels jutges de castellà a l’escola catalana no compleix el conveni sobre llengües minoritàries, com no ho fa la legislació valenciana
Des del 2020, en cap moment se’ls ha ocorregut als jutges preguntar-se si la imposició del 25% és compatible amb els compromisos internacionals adquirits per Espanya
El 2001 (en plena majoria absoluta del PP) Espanya va ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, un conveni del Consell d’Europa destinat a protegir i promoure les llengües així anomenades, que en el cas espanyol eren, principalment, el català/valencià, l’eusquera i el gallec. En virtut dels articles escollits en l’instrument de ratificació, Espanya es va comprometre a preveure un ensenyament a preescolar / primària / secundària / tècnica i professional en cadascuna d’aquestes llengües.
Amb la ratificació, la Carta Europea va passar a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, una circumstància que els guardians d’aquest ordenament jurídic –els jutges espanyols– no semblen tenir gaire present. Un cas espectacular d’aquesta ignorància és la sèrie de sentències i interlocutòries del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’obligació de dispensar un determinat percentatge d’hores lectives en castellà a totes les escoles catalanes: des del 2020 cap aquí, en cap moment se’ls ha acudit als nostres jutges preguntar-se si tal imposició és o no compatible amb els compromisos adquirits per Espanya a l’hora de ratificar la Carta.
La veritat és que hi ha raons per creure que el famós 25%, si s’apliqués, no superaria l’escrutini del comitè d’experts que supervisa l’aplicació de la Carta. El comitè ja ha dit que la legislació valenciana, que preveu un mínim de 25% d’hores lectives en castellà (i un 15% en anglès) a totes les escoles de la Comunitat Valenciana, no és compatible amb la Carta.
La pregunta interessant, llavors, no és si la imposició de percentatges és compatible amb la Carta, sinó si ho seria la proposta de modificació de la llei de política lingüística que (encara) defensen ERC, els comuns i el PSC. Com és sabut, aquesta proposta reitera que el català és la llengua normalment utilitzada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu però reconeix –per primera vegada en la història– que el castellà també «és utilitzat» (llegeixi’s: com a llengua vehicular i d’aprenentatge) en els termes que fixin els projectes lingüístics dels centres educatius, que han de concretar la presència de les dues llengües oficials en funció de la seva situació sociolingüística i de la necessitat d’assegurar una competència plena en totes dues.
La Plataforma per la Llengua es va manifestar des del minut 1 contra qualsevol reconeixement del castellà. On Junts deia que calia consensuar la modificació de la llei amb les entitats que defensen el català, la més influent d’aquestes entitats demanava, ras i curt, la retirada de la proposta de modificació. Joiosa amb la fugida de Junts, la plataforma ha publicat una síntesi del seu argumentari. L’argument més curiós és que la modificació de la llei de política lingüística incompleix el marc jurídic català, com si la llei no fos una peça angular d’aquest marc jurídic. (És el mateix que afirmar que qualsevol reforma de la Constitució és inconstitucional). Però el que convé analitzar amb més detall és el que defensa que la modificació de la llei incompleix la Carta.
Fins ara, el Consell d’Europa ha validat el model lingüístic de les escoles catalanes, però el comitè d’experts no s’ha cansat de repetir que el que exigeix la Carta és que l’educació en català estigui «disponible», no que sigui obligatòria per a tots els alumnes. Així doncs, la modificació de la llei de política lingüística només seria incompatible amb la Carta si exclogués al peu de la lletra l’educació en català. En la seva avaluació del cas valencià, el raonament del comitè és clar: el fet que totes les escoles estiguin obligades a impartir un 25% de les hores lectives en castellà fa «impossibles» els programes d’immersió. Admetre que el castellà també està disponible com a llengua vehicular no impedeix que determinades escoles, en funció de la seva situació sociolingüística, continuïn impartint totes les hores lectives en català, sempre que això no sigui en detriment de la llengua oficial de l’Estat i de la necessitat d’aprendre-la, que és el que també diu –tot i que alguns prefereixin defugir-ho– el text de la Carta. Cal prendre’n nota. ■