Quanta raó tenia la meva professora

Al principi, a tots ens semblava una persona més que curiosa. La Conchita, com ella ens va indicar que l'anomenéssim, era la nostra professora de ciències al batxillerat. Aparentava ser un generalíssim tret de l’antic règim, que marcava el pas al so dels seus talons quatre vegades per setmana a cada una de les sis aules en les quals impartia classe de ciències. Quan entrava, es feia el silenci, tots guardàvem els llibres i li prestàvem atenció fins a l’últim segon de la classe.

Un dia, vaig arribar tard a la seva classe amb un justificant a la mà firmat per la meva mare, que deia que m’havia quedat adormit. Les seves paraules feien al·lusió a un motiu injustificable respecte a la puntualitat i, per descomptat, tenia tota la raó. L’endemà, el mateix cas, però d’una de les nostres companyes. La seva justificació no va ser cap altra que aquesta: «Profe, estic amb la regla i no vaig aconseguir aixecar-me fins que em va fer efecte el xut». Amb 1516 anys, tots els mascles érem uns ignorants compulsius de la vida i menyspreàvem la inherent desigualtat que, des del nostre punt de vista masculí, només la Conchita cometia: justificar pràcticament totes les faltes de les nostres companyes en període menstrual.

I quanta raó tenia. Gairebé 10 anys després, en què hem crescut i ja molts de nosaltres convivim amb les nostres parelles, aplaudeixo la decisió de la Conchita. Tot i que és una cosa que per simples causes biològiques està implícita en el cos femení, és totalment injust, des del meu encara ignorant punt de vista, la quantitat de dolor i de patiment que produeix en ocasions. Ara, l’avantprojecte de la nova llei de l’avortament contempla baixes laborals de tres dies en períodes menstruals, a més de moltes altres modificacions de drets totalment necessàries per a elles. Creguin-me, homes: els fan falta.

■