Rubiales no ajuda
Enlluernats pels èxits del primer equip femení del FC Barcelona, que dissabte disputa la tercera final de Champions en quatre anys després d’haver completat una Lliga perfecta i d’haver batut en dues ocasions el rècord mundial d’assistència a un partit de futbol jugat per dones, correm el perill de perdre de vista una realitat inquietant i cada vegada més palmària: en el seu lloable –i necessari– afany per elevar el nivell del futbol femení per captar noves audiències i iniciar una cadena virtuosa que permeti avançar cap a la igualtat, el Barça va per una banda mentre els organismes que governen el futbol espanyol sembla que van per una altra. Només des del desinterès més absolut s’entén, per exemple, la miserable gestió que la Reial Federació Espanyola de Futbol que presideix Luis Rubiales ha fet de la fase final de la Copa de la Reina, que se celebrarà entre el 24 i el 29 de maig i la seu de la qual es va decidir amb només dues setmanes d’antelació. L’escenari finalment triat és l’Estadi Municipal Santo Domingo d’Alcorcón, amb capacitat per a 5.100 espectadors. L’aforament no és per tirar coets (per raons tècniques s’havia desestimat la candidatura de l’Heliodoro Rodríguez López de Tenerife, que pot acollir 22.800 persones), però això no és el pitjor. El diumenge 29 de maig, l’Agrupación Deportiva Alcorcón juga a Santo Domingo un partit corresponent a l’última jornada de LaLiga Smartbank en horari unificat (a dos quarts de set de la tarda) i això obliga a programar la final de la Copa de la Reina a les 11.30 hores, com si fos un partit d’alevins.
És difícil fer les coses pitjor (però no impossible: la final de la Supercopa es va jugar als camps d’entrenament de la RFEF a Las Rozas, on no caben més de 1.000 espectadors) en un moment que els èxits del Barça han posat amb safata la venda d’un producte de potencial més que contrastat. La Federació s’està convertint en un obstacle massa pesant per al creixement del futbol femení a Espanya. La constitució d’una nova lliga professional ja no és només un instrument desitjable, sinó una necessitat peremptòria.
■