Els maies, teloners de Nina Simone
Fins i tot al voltant de la cosa més insignificant del món es pot construir una gran història. Ho demostra Warren Ellis amb un xiclet que va ser de Nina Simone. El que no sabem és si el va fabricar Thomas Adams.
Quan aquell dia del 1999 Nina Simone va acabar el concert, es va treure el xiclet de la boca i el va deixar en una tovallola. El músic Warren Ellis no va poder refrenar l’impuls d’agafar-lo i quedar-se’l. Encara el conserva i amb el pas del temps s’ha convertit en tota una relíquia que ara protagonitza un llibre. Com no podia ser d’una altra manera es titula El chicle de Nina Simone i els seu autor va conversar amb Daniel Valdivia per a aquest diari en una entrevista on dona alguns detalls curiosos d’aquesta història.
Val a dir, però, que no és la primera vegada que el xiclet, en general, protagonitza un llibre. Just 10 anys més tard d’aquell concert de Nina Simone, l’arqueòloga Jennifer Mathews, especialista en cultures precolombines, va publicar el resultat d’anys de recerca: Chicle: the chewing gum of Americas, from de ancient Maya to William Wrigley, un apassionant recorregut al llarg dels segles per descobrir com la saba d’un arbre es va convertir en un dels productes més populars del segle XX.
El chicle és el nom que els maies i els asteques donaven a la saba del sapote. Com que té un gust dolç i fa bona olor, els primers el cuinaven per calmar la set i treure la gana; mentre que els segons el feien servir per refrescar el mal alè i netejar-se la boca. Segons sembla estava mal vist que els homes i les dones casades masteguessin xiclet en públic i només ho feien en la intimitat.
El producte va sobreviure a la colonització europea i el seu consum es va mantenir. Al segle XIX, un empresari dels Estats Units anomenat Thomas Adams, va sentir a parlar d’aquella saba de propietats elàstiques i li va semblar que podria utilitzar-se com a substitut del cautxú. S’estava en plena revolució industrial i aquell producte era caríssim, per tant trobar-li un recanvi més barat assegurava un èxit econòmic. Adams, en col·laboració amb el militar mexicà exiliat a Nova York Antonio López de Santa Anna, va importar carretades de chicle amb la idea de fabricar pneumàtics per a bicicletes. La cosa no va anar bé, perquè el material no tenia prou consistència. Què podia fer Adams amb aquelles piles de chicle?
Inspirant-se en les llaminadures mastegables d’un petit productor de la costa est anomenat John Curtis, Adams va embolicar aquella goma en petites porcions i les va vendre a l’irrisori preu d’un centau cadascuna amb el nom Adams New York Gum n. 1. El que volia era treure’s de sobre aquella mercaderia i minimitzar les pèrdues. Per sorpresa seva, va ser un èxit de vendes. I això que aleshores no tenien gust de res.
Animat per la bona acollida del producte, va importar més material i va millorar-lo, afegint-li sabors