ELENA PONIATOWSKA
La tarda del 12 de febrer de 1976, Elena Poniatowska va ser testimoni de l’enrenou causat pel cop de puny que Mario Vargas Llosa li va donar a Gabriel García Márquez. Mentre l’incident feia tremolar el boom literari, La Poni va anar a buscar un filet per abaixarli la inflor al seu amic Gabo. «¿Però quina mena de reportera era? ¡Hauria d’haver anat a escriure la crònica!», reflexionaria després la dona que sol afirmar, amb fèrria convicció, que ho deu tot al periodisme: «Hi ha els que pensen que és més prestigiós ser escriptor, però tot i així em continuo considerant periodista».
Elena Poniatowska Amor compleix avui 90 anys i li retran un homenatge, amb mariachis inclosos, al Palau de Belles Arts de la capital mexicana, on va arribar el 1942 a bord d’un barco de refugiats. Nena francesa amb cognom polonès, va aprendre a parlar castellà a la cuina i al quarto del terrat de la seva burgesa casa, el territori de les serventes, i més tard, gràcies a aquest «espanyol de serventes», va aconseguir ficar-se a la butxaca tot Mèxic i convertir-se en una de les figures fonamentals del país nord-americà.
Planejava ser secretària, però un amic de la família la va convidar a fer entrevistes per a Excélsior. Va acceptar perquè va pensar que així coneixeria a fons el seu país d’acollida. Tant parlava amb l’escriptor Alfonso Reyes com amb l’actriu María Félix. Davant la seva falsa ingenuïtat i innocència, els seus interlocutors abaixaven la guàrdia i es confessaven. Una vegada li va preguntar al director de l’Institut Nacional de Nutrició que si un dels grans problemes de Mèxic era la desnutrició. «–Desgraciadament sí, Elenita. –¿I a la Xina? –A la Xina no. –Però allà no tenen llibertat. –¿Llavors els mexicans són uns morts de gana però lliures? –¡Ai, Elenita!».
La reportera amb nom de ballarina polonesa, no obstant, trobaria la vida «de debò» als mercats, a les presons i en els moviments socials. Quan el 2 d’octubre de 1968 es va assabentar de la repressió militar a les protestes estudiantils, immediatament va anar a parlar amb els presos polítics. Després va recopilar més testimonis i amb tots va armar un tapís coral que va titular La noche de Tlatelolco.
Elena Poniatowska també ha escrit novel·les, contes, assajos i biografies, però el que sempre l’ha fet reconeixible és la seva literatura de l’immediat (i el seu compromís amb l’esquerra política). Per la seva vasta i dispar obra, el 2013 li van donar el premi Cervantes i ella va venir a rebre’l amb un vestit autòcton del seu Mèxic màgic, a to amb el barroquisme del púlpit del paranimf de la Universitat d’Alcalá, i a l’enfilar-se a dalt de tot de les lletres hispanes es va definir com una cronista caminadora. Perquè «és l’avantatge que té ser tan chaparrita: que la gent em veu i m’ho explica tot».