Béns espoliats tornen a casa
L’alcalde de la capital de la Terra Alta va voler prohibir la presentació de Som x Gandesa, un exemple de com és de fàcil actuar com un cacic La devolució d’aquestes obres d’art és el començament d’una tendència que sembla justa i que guanya força amb rap
¿Què s'ha de fer amb les obres d’art espoliades durant l’època colonial? ¿Deixar-les als museus que les allotgen o tornar-les als països d’origen? És un tema obert. Fa poc vaig llegir que el guardià de Babilònia pensa que les meravelloses portes d’Ishtar estan molt bé al museu Pergamon de Berlín, perquè allà estan més protegides que si romanguessin a l’Iraq. Vaig tenir l’oportunitat de visitar Babilònia abans de la guerra, vaig veure les condicions en què estaven aquelles ruïnes i per això comprenc la seva actitud, encara que vagi a contracorrent de la tendència avui dominant de tornar els béns culturals robats (o comprats a preu de saldo) durant l’època colonial. Com a exemples, el 1897, els soldats britànics van saquejar Benín City (Nigèria), d’on es van emportar fins a 5.000 objectes, mentre que els frisos del Partenó els va comprar el diplomàtic lord Elgin en un moment en què els otomans que governaven Grècia no els concedien el menor interès, com demostra el fet que s’instal·lés allà mateix un polvorí. El turc que els va vendre devia pensar que estava boig, aquell anglès, disposat a pagar per unes estàtues trencades.
El col·leccionisme va començar al segle XVIII, després del descobriment de les ruïnes de Pompeia. Els museus i els gabinets de curiositats són un invent europeu del segle XIX i va ser només llavors quan, a l’empara dels imperis colonials, es van formar les col·leccions que avui allotgen museus com el British, el Louvre, el Quai Branly, l’Etnològic de Berlín i el Metropolitan
novaiorquès. Junts atresoren milers d’objectes procedents d’arreu del món. Els imperis anteriors (Espanya, Portugal) simplement destruïen el que consideraven ídols o fonien els objectes d’or i plata que trobaven perquè a ningú se li hauria acudit guardar-los i encara menys exhibir-los.
Durant dècades ningú es va plantejar la devolució d’aquests béns, però les coses estan canviant. El 2017 Macron va dir a Ouagadougou: «No puc acceptar que un percentatge alt del patrimoni cultural de diversos països africans es guardi a França». Així va donar el
Un altre tema són els béns robats pels nazis als jueus
tret de sortida a la devolució d’aquests objectes a països que els reclamen com a part de la seva pròpia cultura i identitat nacional.
El 2022, França va tornar escultures a Benín, el museu Pitt Rivers d’Oxford ha repatriat a Austràlia objectes d’aborígens, el Metropolitan ha acordat restituir algunes escultures a Grècia i Alemanya va tornar més de mil peces a Nigèria després d’un pacte que preveu que tornin al país europeu per a exhibicions temporals. És el començament d’una tendència que sembla justa i que guanya força amb rapidesa.
La gran excepció és el Museu Britànic, blindat per una llei de 1963 que li prohibeix desprendre’s de les seves col·leccions i que Rishi Sunak ha dit que no canviarà. Com a fórmula de compromís, sembla que negocia discretament amb el museu de l’Acròpoli un sistema permanent de préstecs dels frisos del Partenó que permetin mostrar els originals a Atenes de manera rotatòria.
Jo em vaig veure involuntàriament embolicat fa anys en la devolució a Botswana del Negre de Banyoles, la mòmia d’un indígena robada per un francès i comprada anys més tard per un metge català que la va dipositar al museu d’aquesta localitat. En un viatge a Gaborone, com a diplomàtic, vaig fer una visita de cortesia a la ministra de Negocis Estrangers, que va aprofitar per fotre’m una de les pitjors bronques que he rebut a la vida... a costa del Negre de Banyoles, que fins aquell moment ni tan sols sabia que existia. Pel que sembla, era de la mateixa tribu que ella, que s’havia pres l’exhibició del Negre en un museu com un afront personal i va amenaçar de recórrer a l’ONU per exigir-ne la devolució. He de dir que passat un temps, després d’una sèrie de vicissituds, el cos va ser tornat a Botswana, on va ser rebut i enterrat amb honors. Com ha de ser.
Un tema diferent són els béns robats pels nazis als jueus, o pagats, en el millor dels casos, a preu de saldo o per un passatge per escapar-se dels camps d’extermini. Hi ha un consens internacional sobre la justícia de la devolució als descendents. L'assumpte afecta Espanya per un quadre que la família Cassirer reclama al museu Thyssen, que defensa haver-lo adquirit de bona fe a Nova York molts anys després. L’assumpte és als tribunals dels EUA. Però aquesta és una altra història.
■
Jorge Dezcallar és ambaixador d’Espanya